La redacció, un pis vell moblat amb peces barates i passades de moda, atapeït de piles de paper criant pols, tenia l’aire d’una vella oficina d’assegurances de finals dels setanta. L’editor Eliseu Climent es vantava d’aquella austeritat espartana i assegurava, no sense raó, que si havíem sobreviscut empresarialment fins aleshores era perquè mai no havíem tingut moqueta, si és que, de cas, incloem la moqueta, és clar, com a un símbol del luxe més refinat.
Des de l’ample finestral de la sala on treballàvem, es divisava el carrer Hospital amb el seu tràfec diürn. Sovint, des d’allà mateix, podíem veure també els darrers ionquis de la ciutat ‘xutant-se’ en un qualsevol racó de la Biblioteca Municipal. No érem Talese, ni Wolf, ni Mailer… encara que potser això haurien volgut ells, viure professionalment en l’exòtic entorn d’una ciutat provinciana, rotundament reaccionària, però fent periodisme, com si estigueren al bell mig de Times Square, en Manhattan. Certament, si els grans del periodisme nord-americà hagueren viscut a València, haurien sigut redactors d’El Temps per a més desgràcia encara dels ‘dotorejants’ caps locals de tribu i dels redactors de cròniques falleres, bouers i botafoguerades habituals de l’ofici.
Allà va començar Víctor, fent no sé què, mirant-s’ho tot amb una cara d’al·lucinat que tirava de tos, sempre sorneguer, preguntant-s’ho tot, qüestionant-s’ho tot amb el seu puterio habitual. Allà es va bregar, entre els quatre gats que formàvem la plantilla i entre els quals es comptaven periodistes de raça com Jordi Sebastià o Miquel Calvet. A El Temps hi havia també les calaixeres de Jesús Prats, l’armari dels llibres de Laia Climent, els assassins sense pietat de Joan Oleaque, els fantasmes engabiats en una càmera de Rafa Gil, el somriure de Xelo Tortosa, la joventut de Rosana Melià, les arquitectures gràfiques de Rosanna Puchades i Lina Casanovas, la sintaxi dura de Pep Agustí, l’entusiasme de Joan Morales, els secrets de Rosa Serrano, l’ombra amanyagadora en bata de boatiné de Joan Fuster…
Val a dir que no era gens fàcil treballar en un setmanari en català en un context professional, el de la ciutat de València, profundament castellanitzat, paradoxalment aliè a la realitat del país. En un mitjà que estava amenaçat per un Eduardo Zaplana rancuniós i per tota la seua tropa de brivalls. Tot eren problemes, fins i tot amb els ‘nostres’, sempre tan susceptibles, tan estrictes amb els propis i tan condescendents amb l’enemic. Estàvem sols i, de vegades, ens sabia greu i d’altres, ens divertia. Com fóra, mai no s’ha fet tan bon periodisme a València com en aquella casa.
De fer tancament o guardar fotocòpies en l’arxiu, o trucar a no sé qui per ordre ‘de’, Maceda va passar a escriure i molt bé, per cert, adquirint l’estil mordaç –i tant nostrat– de mestres com Joan Josep Pérez Benlloch, amb el rigor obsessiu, també, posem per cas, d’un Xavier Vinader. Maceda sempre ha escrit amb una notable precisió, peces blindades per la bona documentació i l’auscultació de fonts de primera mà. És un observador felí. De vegades, el retrat que fa de les nostres peripècies col·lectives i de les nostres conspiracions és tan perfecte que els qui estan poc acostumats als rigors de la premsa lliure s’ho prenen com una declaració de guerra o com un insult.
Avui Maceda és un dels nostres periodistes més solvents, el treball del qual sovint pose com a exemple als meus estudiants de facultat. Un periodista insubornable que viu l’ofici amb passió, l’única manera en què es pot sobreviure en un negoci que no té hores i en què sempre hi ha a punt un gripau o un exemplar sencer de diari per a empassar-se. L’altra passió seua és el país, la realitat sovint polsosa i menuda d’un país que no treu els peus de la galleda, d’aquells països desgraciats que quan guanyen també perden perquè tenen una classe dirigent mediocre, panxacontenta i provinciana fins al moll dels ossos.
Maceda acaba d’escriure El despertar valencià. La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi, fruit justament d’aquesta estimació i sobretot d’anys de conèixer al detall, des de l’atalaia d’El Temps, les entranyes de la política valenciana. Potser és el llibre que hauria d’haver escrit un historiador (algú m’escolta?) i que com passa ben sovint acaba escrivint un periodista. La crònica detallada que fa dels esdeveniments polítics de les darreres dècades no podia ser més necessària per a una societat caracteritzada per l’amnèsia i per la propensió malaltissa al comboi i el xovinisme de via estreta. Una història que va de l’entrada triomfal del PP, una autèntica plaga sinistra de llagostes, al triomf relatiu d’una esquerra que a penes duu un any en el poder.
Maceda és un tipus optimista i parla en termes d’un despertar que només pot ser, per al cas, d’un malson o d’una amnèsia col·lectiva, segons ell. Optimista ma non troppo perquè, com a bon cirurgià de la realitat que és, no ignora que els malalts sovint fan molt bona cara. Ja veurem. Caldrà llegir el llibre que d’ací vint anys li tornarà tocar a escriure. No me’l perdria per res del món.
