Quan aquell capvespre d’hivern, a l’hospital de la muntanya de la lluna, la mort se li va apropar al capçal del llit i a mitja veu li va preguntar quin record havia escollit per a endur-se al viatge, Joan F. no va dubtar ni un sol segon. S’enduria aquell somriure d’una nit de finals de juliol de l’Anne C., embolcallat en un paperet de caramel gust a violeta o ben amagat en un plec de la roba igual que si fos un grill polissó. La mort s’ho hauria pogut prendre a la valenta perquè, al capdavall, aquell somriure es podia interpretar com un insult, com l’insuportable gest d’arrogància d’una jove tan bella com ignorant. Amb tot i això, a l’última, la mort, no sabem per quin motiu, va aprovar la voluntat del seu hoste amb un lleu capcineig per a tot seguit anar-se’n i deixar Joan F. atrapat en aquell record igual que si fos un insecte en una teranyina penjada de la biga més alta de l’univers, totalment perdut enmig d’aquella nit xafogosa de feia ja quasi trenta anys.
Cal saber que allò més rellevant de tot és que aquella nit Joan F. encara no tenia la més lleu sospita que no era immortal. Tampoc no en sabia res Anne C. que s’havia recollit darrere el clatell la seua breu cabellera d’or i s’havia pintat els llavis d’un vermell sang i posat una brusa negra de seda que insinuava els seus pits turgents, fruitals. Aquells pits que Anne C. li havia promès secretament a Joan F. tot just quan la lluna estigués en el punt més alt del cel i tots dormiren l’alcohol del vespre i el cansament acumulat dels vagabunds.
Cap dels que s’havien aplegat a la plaça Reial per a anar després a escoltar Gilmour, Wright i Mason al vell estadi, sabien que els cucs ja duien molt temps fent niu sota les seues parpelles, entremig de les seues ungles, en el racó més amagat d’un qualsevol dels seus més bells somnis. No ho sabia Josep M., el poeta que estimava l’illa de Wight, cirurgià de desnonats electrodomèstics soviètics i esmerilador de malsons que fumava poliol en pipes de mariners ofegats i col·leccionava pors en forma d’escarabats dins de caixes de sostenidors i bragues de seda; ni aquell antropòleg mexicà que s’havia perdut a la ciutat cercant un temple asteca; ni la dolça Laurence dels
macarons de festuc que llegia Lorca i que a les migdiades botornoses de Barcelona se li humitejava l’entrecuix imaginant mascles amb la fúria del brau; ni la Pauline, ah!, la culta Pauline d’ulls blaus enamorada dels dracs de pedra… ni tampoc aquella xicota alemanya de tracte adust que, això no obstant, olia a sabó d’herbes de marge i mirava la llum dels fanals de Gaudí amb ulls d’haixís sense deixar de mossegar-se adelitada els seus llavis molsuts… Pel fet de no saber ni un borrall del seu destí que eren tan feliços i confiats, tan desvergonyits. I d’ací que Joan F., descarat i faceciós, posés la seua mà per dins dels jeans d’Anne C. I acaronés lleument les seues natges perfectes fent que ella s’encanés de riure, que li tremolaren els genolls, que sentís com el seu cos se li esguillava cap a la remor de l’aigua llunyana o cap al cor mateix de la foscor, que el seu cos esdevingués alè. D’ací també que Laurence encara tinguera esperança de trobar el seu brau o que Josep M. temptés d’enamorar Pauline amb uns versos d’André Breton…
Et des femmes nues tout au fond d’une mine… mentre Pauline, emocionada, admirava en veu alta les boques misterioses dels fumerals d’ivori aixecats sobre el terrat de La Pedrera, posant els ulls en blanc, amb les mans creuades sobre la seua panxa llisa, esperant els llavis del seu poeta enamorat…
I, finalment, l’estadi ofegat en un baf d’humanitat. Un sol elèctric o el rovell d’un ou gegant sobre l’escenari o l’ull de gel polar d’una serp voladora. Núvols de fum de marihuana cercant les escletxes del cel… aquell somriure hipnòtic d’Anne C., les seues cames llargues, els seus malucs, aquelles cuixes, aquell desig d’Anne C, el seu desig, el de Joan F… nosaltres i ells, després de tot, som homes corrents… les mateixes pors de sempre… cels blaus de dolor… tu i jo… I encara de bell nou aquell somriure, aquell coll, aquell clatell, aquelles dents tan blanques… aquell somriure mentre les notes de les guitarres esdevenien enormes gotes pesants de quitrà i cobraven sentit sobre el mur blanc, invisible, de la vida: no necessitem escoles, no necessitem res, només saber aquest temps present preciós i exultant, la promesa dels nostres cossos grimpant fins l’albada, nus, una habitació amb un balcó obert a l’ampla plaça de la ciutat on deambulen les velles putes gust de barrejat, els assassins, la venedora encorbada de bocins de fruita, el vell marroquí que ven tabac americà de contraban, l’exorcista obès, el dimoni abillat d’almoiner sense cames creuant la nit sobre un carretó de fusta, els falsos menjadors de foc… I la foscor. Un silenci glacial ofegant la ciutat. La gespa com un camp de batalla o com la platja d’un naufragi. L’eco del riure d’Anne C… record només d’unes cames, d’una salabror secreta. La foscor. El rastre de la vida com un fràgil estel d’escuma sobre l’aigua. El silenci, sobretot el silenci dels oblits, dels perduts, dels abandonats. La mort de nou en aquella habitació de l’hospital de la muntanya blava quasi trenta anys després amb les butxaques totes plenes de bitllets per al viatge, de prospectes turístics de la ruta del dolor i la desmemòria. La molt puta mort amb aquell mig somriure burleta preguntant-li a Joan F. a cau d’orella: ‘I tu? tu què coi t’enduràs?’… I, ell que li contesta ennuegant-se, alegre com un xiquet: ‘Prou que ho saps, malparida, entremaliada, putot de merda… jo me’n duré el somriure d’aquella nit de finals de juliol de 1988, tots aquells somriures, aquells desigs o un grill’.
