A Harry Houdini no tan sols se’l recorda per ser un dels escapistes més sensacionals que mai s’ha conegut sinó també per la seua sagacitat per a aixecar la camisa a espiritistes i mags de pega, especialistes tots en viure de parasitar les emocions dels més desconhortats. Com és sabut, Houdini era capaç de desfer-se de manilles, cordes i cadenats en un tres i no res. Al món encara es parla d’aquell 15 de juliol de 1912 en què es va submergir en les aigües del port en Battery Park, Nova York, tancat dins d’una caixa segellada amb cinta d’acer, completament lligat. En només 59 segons va desfer-se’n dels cadenats i va emergir com un Déu marí, deixant bocabadats a milers d’espectadors. El millor de tot és que aquest centaure, meitat atleta meitat acròbata, admetia que la seua habilitat res no tenia a veure amb forces sobrenaturals. Com a constatació del que deia, per a educació dels més supersticiosos o dels més ases, tenia a bé explicar els seus trucs.

Posats a explicar uns mals resultats electorals –o uns de bons segons el cas- la majoria dels polítics són com Houdini dins del gran aquari de l’espectacle la ‘Cambra de tortura xinesa’. Vull dir que sempre troben la manera d’esquivar les qüestions internes que han afectat el vot, les pròpies deficiències, els errors de càlcul, els acords ruïnosos. Fins i tot, arribats a un extrem, són capaços de passar per alt la realitat mateixa amb què han ensopegat. Se’n desfan de cadenats tan grossos com aquests, sí, però a diferència de Houdini mai no explicaran com ho han fet ja que correrien el risc d’anar a raure al bell mig de la tempesta de la crítica i de l’autocrítica, dos conceptes del planeta anglosaxó que no casen gens ni mica amb l’esperit catòlic dels països mediterranis.

L’endemà d’aquestes darreres eleccions hem vist alguns líders polítics fent del conegut escapista quan, per exemple, s’ha afirmat que una part de l’electorat –es sobreentén que molt nombrosa- no ha optat per la coalició ‘A la valenciana’ ja que aquesta estava molt al centre i que per això no ha vist bé l’aliança d’Units Podem amb Esquerra Unida. La sentència, enigmàtica, és clar, exclou la possibilitat que molts votants del Bloc, emprenyats en la manera en què es va dur a terme el procés que va confirmar el pacte entre Compromís i Podem o bé contraris simplement a dissoldre’s dins del partit de Pablo Iglesias, hagen decidit quedar-se en casa. Admetre aquesta possibilitat representaria furgar en una ferida que ni de lluny està tancada. Hi ha hagut també qui ha culpat l’alcalde Joan Ribó del mal resultat per haver temptat les banyes dels partidaris dels bous com si aquest fos un debat de vida a mort en la societat valenciana.

Com d’habitud, no ha faltat tampoc el comentari caritatiu amb els resultats socialistes tot negant una desfeta que ve de llarg, les causes de la qual han estat explicades per activa i per passiva des de la neutralitat i negades des del partidisme més obtús.

També hi ha hagut en la banda dels guanyadors els qui han atribuït la victòria del PP a la faena ben feta i a la deriva radical d’un Consell que, ben mirat, ha fet el que ha pogut, això és, administrar des de la moderació l’herència ruïnosa que van deixar una colla d’autèntics gàngsters com ha quedat acreditat als tribunals.

Tots a la seua manera s’han desfet de les manilles i han evitat la mort per ofegament en la realitat. Una realitat val a dir que assenyala un país en termes generals ancorat en el neofranquisme més repugnant. Una realitat que apunta a una societat que vota incomprensiblement el PP, com si no n’hagueren tingut prou encara de Rus, Fabra, Barberà, Camps i Filemó…. D’una societat sobre la qual difícilment pot incidir una esquerra mediàticament desarmada, autocomplaent i poruga. Tot és com piulava l’altre dia amb ironia el republicà, Josep Barberà: “I quan, un any després, van despertar, el PP continuava allí”. Un malson.

Comparteix

Icona de pantalla completa