La tardor de 2013, el PP va presentar un altre manifest: “Pacto por la sociedad valenciana”. Ho va fer en el marc del significatiu edifici Veles i Vents, el mateix des d’on tota la bona societat de la ciutat va veure les ruïnoses curses de la Formula 1 mentre que, a les seues espatlles, queia el Cabanyal a trossos, víctima de la desídia i de la venjança política de Barberà. El hapenning el va presidir Alberto Fabra i va estar amenitzat per Núria Roca i per Cristina Tàrrega. El país, llavors, es dessagnava econòmicament igual que un porc degollat. La corrupció enquistada en el PP, lligada a una manera desastrosa d’entendre la gestió de la cosa pública, havia tingut molt a veure, encara que a quasi ningú no li importara. D’ací que Alberto Fabra no tinguera cap problema en tirar la culpa del desastre, exclusivament, a la crisi. El mateix va fer Rita Barberà que, a més, va acusar maliciosament l’esquerra de voler desprestigiar la “Comunidad”. Per a la pitjor alcaldessa de les darreres dècades, malgrat la propaganda, la corrupció simplement no existia, era una mentida del KGB de l’URSS. La crisi, una conspiració dels cubans de Castro. Tot plegat, Barberà no feia més que imitar la serp d’Esteban González Pons quan, uns anys abans, va assenyalar els catalans –i els croats, potser?- d’estar al darrere de les denúncies de corrupció que arribaven d’Europa a compte de l’orgia de la rajola. En aquell mateix acte es va demanar un finançament més just –després de més de vint anys d’agenollar-se davant de Madrid- i es van treure a passejar, com d’habitud, tots els tòpics arnats de la valenciania (quin fàstic, quina vergonya que l’exaltació “matriotera” del socarrat i el petard hagen de substituir permanentment la raó!) Al final, va haver foto de grup. Una foto com les que promocionen les pel·lícules de zombis i on, ves per on, es poden veure alguns personatges avui políticament cadàvers, a més d’imputats per corrupció o a punt de caramel. La mamarratxada va eixir per més de 25 mil euros segons va denunciar el sempre diligent socialista, Rafael Rubio.
Com siga, els valencians, enfonsats en la misèria, continuaven votant sense problemes de consciència aquell PP empastifat fins les celles per la merda de la corrupció. Tant és així que l’humorista Dani Mateo va arribar a dir a mitges en el xou televisiu del “Intermedio” que la corrupció formava part de l’ADN dels valencians. La boutade va provocar l’escàndol de Las Provincias i de l’aleshores conseller de Governació, Luis de Santamaria. Una boutade si fa no fa com aquella que corria aleshores per tot el país: si els valencians foren negres, votarien el Ku Klux Klan. O com aquella altra que deia que la corrupció era com una paella, que es feia a tot arreu, però en cap lloc com a València.
L’endemà mateix d’ocupar el poder, els nous governants valencians s’han entestat a proclamar la puresa col·lectiva dels valencians. Ho ha fet l’alcalde Joan Ribó a Madrid davant dels molts honorables membres del Nueva Economía Forum. El president Ximo Puig s’ha queixat també del pes de la hipoteca de la corrupció en la mesura que pot frenar les inversions en el país. Els valencians, ha afirmat Puig, no són corruptes, són treballadors i honestos. Fins i tot, la cap del PP, Isabel Bonig, ha dit que serà implacable amb la corrupció encara que haja de ser injusta. A cas es pot ser just amb la corrupció?
Els valencians som, de bell nou, allò mateix que deien que érem Camps, Barberà, Rus i tota la colla de galifardeus que han saquejat el país. Això és, una mena de poble mític, de tribu singular amb tots els atributs de la santedat civil. Així les coses, un es pregunta si Rus, Barberà, Blasco, Serafín Castellano, si tots els càrrecs del PP enxampats en assumptes tèrbols eren valencians o extraterrestres d’aparença humana. Si els que els votaven massivament i els aplaudien en festes i processons, eren valencians o ciutadans de Raticulín teletransportats. Si la conducta moral col·lectiva que va permetre el desastre de les darreres dècades era una anomalia passatgera o l’expressió dialectal d’una societat, l’espanyola, corrupta fins al moll dels ossos atès el seu passat franquista i les seues deficiències democràtiques.
És evident que el nou poder necessita passar pàgina i tirar endavant. L’autoengany no deixa de ser una defensa, l’expressió d’una necessitat per a donar una imatge favorable davant dels altres. La qüestió és, si cal, que aquests governants es refereixen als valencians recorrent de nou a imatges que no són reals del tot, a l’autoengany, sense afegir la més mínima autocrítica o voluntat d’esmena. No hauria de plantejar-se aquesta nova classe política impulsar una veritable revolució democràtica que vacune la societat contra la corrupció? Tot plegat, com recorda Carlo Alberto Brioschi en Breu història de la corrupció (2005), amb la justícia i la llei no hi ha prou per a posar remei als possibles mals de la corrupció, cal no oblidar, diu, la importància que deurien tenir els deures de cada ciutadà i l’honradesa de la societat civil, de les classes dirigents i dels operadors econòmics. Somie una revolució que, a més, servís també per a elevar el nivell cultural de la gent, per a deslliurar-se’n del pes feixuc d’una economia basada en l’especulació tout court, una revolució que ens dotés d’una nova consciència capaç d’alliberar-nos de la dependència colonial a què ens té sotmesos des de fa segles un estat secularment controlat per les elits extractives, culturalment supremacista i socialment endarrerit. Serà possible recuperar aquest somni de construcció d’un nou país amb què vam saludar la fi dels anys de foscor? Caldria, potser, que férem un pensament.
Com siga, cap valencià –això mentre en quede algun- no deuria mai deixar-se tractar com un extraterrestre, creure’s que és un extraterrestre, sentir-se orgullós de ser un extraterrestre. Seria un primer gran pas.
