El cas és que a l’exconseller meló d’Alger -conegut amb aquest nom per ser l’autor del conte fantàstic, Urbanisme de rajoles verdes-, li va passar igual que als seus confrares Rita Barberà i Francisco Camps, exactament davant el mateix tribunal. És, dic jo, com si hagueren fumat el mateix canut de cànnabis Kurupts Moonrock, un canut ben farcidet d’uns generosos rebrots remullats en oli d’haixís i kief. Els puc imaginar xumant amb delectança mentre en un vell toca-discs sona a tota paleta Suspiros de España a ritme de rap.
La història de l’ONG Noos és tan increïble que Barberà va fer riure a tot un fiscal anticorrupció mentre que Camps va fer que el món sencer es desllorigara quan va dir que havia assistit a un dels encontres de Valencia Summit que es van fer sense saber ni què collons era allò, ni qui ho muntava. L’emperador nu tot i anar sense calçotets estava tan ocupat organitzant el món que ni sabia on tenia els collons.
Té gràcia la seua desmemòria si un se’n recorda que els valencians vam pagar per aquella merda de farsa elitista més de tres milions quan en realitat només ens havia de costar la insignificant quantitat de 900.000 euros. Es veu que al Summit, al quals s’havia d’acudir de rigorosa etiqueta, les safates de menjar de luxe corrien a cor que vols. En el fons un acte provincià, l’estafa d’uns espavilats a uns polítics més de poble que una boina, emborratxats de poder. Quantes coses es podien haver fet per l’esport amb els tres milions d’euros que va costar aquell circ?.
Sentint Camps me’ls puc imaginar també acompanyats de Jaume Matas i no només fumant canuts sinó donant-li també al gintònic, el Prozac i la coca de llanda amb orxata. I és que, des del membre menys capacitat del PP per a la cal·ligrafia escolar o per a jugar a les boletes, passant pel funcionari més obtús tothom sap que qui ajuda no cobra, que debades cap frare pega cabotades i que Urdangarin, Torres i tota la colla són de tot menys un escamot de voluntaris disposats a salvar el món.
Vistos ara així, aquests salvapàtries engolats de pa i meló, vistos en la seua brutal decadència política, digna d’un Luchino Visconti, és fàcil consolar-se recorrent al sarcasme. El sarcasme com a mal menor, quin remei perquè, clar, si pensem que aquests tipus ens han estat governat durant vint llargs anys, que han estat aclamats per la majoria dels valencians, a un se li’n van totes les ganes de riure i se li agreja el caràcter i li venen al cap Marat i Robespierre. Com vullga que siga, de més grosses en veure’m. De canuts més llargs es fumaran abans no es troben amb jutges i fiscals. Tot siga per a adormir la vergonya i la por.
