Diari La Veu del País Valencià
Rick Blaine contra el rei de la metafentamina
Tenen a penes vint anys i són una colla de nerviosos, impacients semidéus que fumen tabac natural Raw, que es beuen la Coca-cola com si fos aigua, que respiren a través dels seus aparells de telèfon mòbil amb la desesperació d’un malalt pulmonar crònic i que el cap de setmana se’l passen fent-li la volta al món en avions low-cost on pots jugar a la loteria o devorar un Hot ham and Cheese Ciabatta quasi pel mateix preu que el del passatge. El seu és un món menut que cap tot sencer dins dels quatre angles de la pantalla del telèfon, un món ple d’il·lusions i miratges, amb les seues pors i els seus monstres terribles com ara un boig qualsevol capaç de massacrar la humanitat sencera pels carrers noctàmbuls d’una qualsevol ciutat de la melanconiosa Europa, un dissabte qualsevol.

A penes tenen vint anys i es remouen en els seus seients com si els cremara el cul, miren ací i allà, ara els seus telèfons, ara els seus ordinadors portàtils, la seua tauleta, ara a través de l’ampla finestra el cel límpid de finals de setembre lleument tacat de coloms i gavines.

Avui el professor d’Introducció al Periodisme repassa la tragèdia siriana, rememora amargament la mort a les platges de Lesbos, l’illa de la poetessa Safo, la dels monts màgics Lepetymos i Olimpos. Els sirians, com ahir van fer els catalans, els jueus, els polonesos, com des de sempre han fet els homes des del dia que van haver de disputar el bassal d’aigua a la tribu rival, reescriuen el relat de la desesperança i el terror dels qui fugen de la guerra. Al professor, de sobte, se li’n va el cap un moment i pensa en la Casablanca de Michael Curtiz. Pensa en Rick Blaine (Humprey Bogart) i en el seu cafè de columnes aràbigues, el seu piano Pleyel escopint As Time Goes By, en aquell formiguer d’escapats de la barbàrie nazi on ronden els ferotges ocupants, els contrabandistes, els policies corruptes, les putes, els jugadors de ruleta desesperats… El professor odia ara mateix que Rick, gelós de Víctor Laszlo (Paul Henreid) pel fet d’haver-li arravatat el seu amor, l’Ilsa Lund (Ingrid Bergman), no vulga facilitar-li un salconduit per a poder eixir de Casablanca, salvar la vida i continuar la seua lluita contra el feixisme en un acte de servei a la humanitat impagable. El cas és que a Rick, segons assegura ell mateix, no li interessa la política ni els problemes dels pobles del món són tampoc els seus problemes. Laszlo li replica que no és això justament el que li han assegurat d’ell: “Va combatre vostè a Etiòpia, combaté el feixisme a Espanya”. I què?, contesta l’americà rude, posant cara de pòcker. Doncs, que és molt curiós que sempre estigués del costat dels desafortunats, li espeta Laszlo, desafiant. “Sí, va resultar una aficció molt cara; però els negocis sempre se m’han donat molt malament”, li respon al resistent, a l’idealista, al filàntrop, al valent. A l’última, però, tot es resoldrà. Rick s’engolirà el seu orgull ajudat per unes quantes copes de whisky i deixarà via lliure a l’amor entre Laszlo i Ilsa que serà com renunciar a tot o gairebé a tot. Sempre li quedarà París i aquell cafè en un extrem del món on es juga d’amagat i amb una mica de sort sempre es pot obtenir un bitllet a la llibertat.

El professor pregunta quants de la seixantena dels seus immortals alumnes han vist Casablanca. Cares de sorpresa, rialletes nervioses… Després d’un parell de minuts, mitja dotzena asseguren haver-la vist tot i que el professor sap del cert que en la meitat dels casos això no és veritat del tot i que l’altra meitat no està molt segura de l’afirmació que han fet. Gairebé ningú no sap res de Rick. Els hi és un gran desconegut. Res no saben de les seues raons, de les seues decepcions, frustracions, del seu món que, sense que arriben a sospitar-ho, és el mateix que el d’ells. Un món de desastres compartit per la gran família de la humanitat on tan sols la batalla contra l’egoisme pot portar a alguna mena de redempció.

“Qui coneix Walter Hartwell White, més conegut en el món del delicte amb el nom d’Heisenberg?”, pregunta ara el professor amb malícia, un punt emprenyat encara que faça esforços per dissimular-ho. S’hi percep un alleujament general en l’aula. Algú desperta de la seua somnolència virtual i aixeca el cap com si volguera dir alguna cosa encara que no despega ni un milímetre els llavis. I qui no coneix el professor de química del J.P. Wynne d’Albuquerque, Nuevo México? Quin imbècil no sap encara qui és el rei de la metanfetamina, el protagonista de Breaking Bad?, es diuen a ells mateixos els immortals. No hi ha més preguntes. El professor ara, en silenci, pensa uns moments en la vella autocaravana de Walter per a “cuinar” la droga, en el cos del ionqui Emilio descomposant-se dins d’una banyera plena d’àcid, en el rastre de mort i destrucció, de mentides que acompanyen l’existència sinistra de Walter (Bryan Cranston) i el seu estúpid i desgraciat exalumne i soci Jesse Pinkman (Aaron Paul), en el tot val per salvar la pell d’un… Pensa tothora amb la idea incòmoda, inquietant de Rick contra Walter.

Comparteix

Icona de pantalla completa