Barberà ho decidia tot, absolutament tot, igual que un reietó feudal, cruel i capriciós. Sense el seu consentiment ningú no podia ni tan sols somiar formar part de la llista de regidors que podia obrir-los les portes al món de la política local en una ciutat provinciana com València, on Barberà exercia el poder sense cap mirament. I per anar en la llista, si calia, se li besava el cul a Barberà, se li feien totes les reverències que feren falta i se li llançaven totes les floretes que calgueren a risc de fer el rídicul més horrible com solia fer-lo Marta Torrado, avui testimoni mut de la caiguda estrepitosa de la dirigent popular.
Durant 24 anys Barberà va manar a consciència, arrossegant la ciutat al bassal de la mediocritat i de la corrupció, igual que va fer amb el país el seu fillol polític, Francisco Camps. Barberà menyspreava qui no se li humiliava, menyspreava l’oposició i menyspreava fins i tot els seus propis, si és que de cas mostraven un qualsevol bri de dignitat o de criteri. Això ho saben bé els qui la van patir.
Que quede clar: Barberà no tenia carisma sinó una colla de llepaculs, alguns a sou, que la van vitolejar per fanatisme o per clientelisme, o per totes dues coses en una ciutat on no hi va haver gairebé oposició i on, llevat de comptadíssimes excepcions, la premsa li va ballar els nanos fins a límits èticament insuportables. A Barberà, de fet, li repugnava que la besara la gent de peu, li repugnava la gent, se’n fotia de la gent i dels seus problemes.
El mite Barberà no és més que un producte de la servitud provinciana i de la feblesa política dels seus contraris, fabricat i difós per a calmar consciències i justificar els propis fracassos. ¿Algú veient la desfilada de personatges grotescos d’aquest dies passant per la caserna de la Guàrdia Civil pot pensar-se ni per un moment que darrere d’aquella alcaldessa hi havia un dit d’intel·ligència i d’honestedat política?
Avui, atrinxerada en sa casa, fent gala de la covardia política que sempre l’ha caracteritzat, intenta fer-se passar per la víctima de no sé sap ben bé quina conxorxa, fer veure que no sabia res del mar d’immundícia en què nedava com si els valencians foren uns ignorants. No és la primera vegada que ho intenta. Abans ja va fer-se passar per víctima dels veïns del Cabanyal condemnats al seu autoritarisme, dels de Patraix…, víctima de Zapatero, de Montilla, víctima dels sindicats, víctima de Joan Clos, víctima dels comunistes i dels catalanistes, víctima del bou Granero, de Fofo, Fofito i Miliquito, de la premsa internacional, de Jocker i Magneto, víctima fins i tot dels seus mateixos companys de partit…
El cas és que s’han de tenir molts collons o més cara que esquena per a mantenir a aquestes alçades del ball que ella és víctima de res ni de ningú, per continuar amagada sense donar la cara i, inclús, per arribar a permetre’s judicis morals i amenaces vetllades a aquells que en aquests moments no tan sols critiquen el seu desvergonyiment sinó que exigeixen una reparació moral a tants anys d’ignomínia. Sort que ja no és més que un cadàver polític en lenta descomposició, el cadàver d’algú que es pensava que no es moriria mai, una ombra, un fantasma.
