Els animalets tot el dia van amunt i avall, pugen i baixen, remenen amb tot el seu cos, fent un gran escàndol, les pedres del fons de la peixera… Nit i dia exploren, sense atur, encuriosits, el seu espai igual com si foren uns geògrafs o uns sociòlegs, tot i que el seu univers a penes registre canvis, variacions significatives més enllà d’un lleu canvi de temperatura, de la densitat de l’aigua…
Sovint, mentre els contemple extasiat, em pregunte que deuen pensar del món, del seu món, és clar. Vull dir, de la qualitat de la seua democràcia, de les seues lleis, de la desigualtat, de les hipoteques i dels desnonaments, de la Isabel Bonig i el seu verb exaltat, del pacte Compromís-Podemos o dels penjolls de la Punset, de la salut de la seua llengua peixil… Tinc la sospita que totes les seues apreciacions, que tots els seus diagnòstics en relació a qualsevol tema han de ser per força optimistes, unànimement optimistes. Sens dubte, el seu és un optimisme radiant que només es trencaria si l’Àtila i la Tòtila pogueren eixir de la peixera, fer una volta pel menjador de la casa, eixir al carrer a prendre qualsevol cosa en el bar de la cantonada, arrimar-se fins al centre, parar l’orella i preguntar a la gent… Qui sap si els meus peixos, després d’un dia fora, es tornarien rabiosament escèptics, desconfiats, impacients, melanconiosos o rebels.
Després de tot, l’escurçada vida d’un peix domèstic té l’avantatge, mentre dura, de la senzillesa, d’una certa confortabilitat. És una vida de no calfar-se el cap i de nadar i nadar, sols de nadar com a confirmació única i absoluta que s’existeix malgrat tot, malgrat les enormes, les evidents limitacions. Aquest és un model, tan vàlid com el que podria representar el de l’existència slow de les tortugues o la intensa promiscuïtat dels simis bonobos. Un model després de tot ben fàcil d’adoptar. I d’ací que el nostre món vaja ple de peixos que cada dia van a l’oficina, a l’escola a ensenyar els xiquets, al banc, a l’hospital… peixos en la cua del supermercat, en l’autobús i el metro, asseguts al nostre costat al cinema, peixos veient el València contra el Real Madrid, vanitosos peixos vestits a la tropical en els ajuntaments i en el parlament, peixos manaires, omnitelevisius i piularies… peixos pronosticaires i feliços que des de les seues peixeres d’aigues càlides, amagats darrere d’un matoll d’algues, ens expliquen el món, allò que en col·loquial anomenem país. Peixos que ens diuen enfurismats, mentre boquegen: “Ep! Vosaltres! Sí, vosaltres, els que esteu allà fora mirant-se les coses amb un punt d’amargor, angoixats per la complexitat de l’espai que us envolta, atrapats en la gravetat, atrapats en això que amb cara de pomes agres en digueu la realitat… Vosaltres, sí, deixeu ja de tocar-nos els collons!… Tot va bé, immillorablement bé… aquests darrers vint anys només han estat un accident de la història… que errats que estàvem en tot! Res no és com ens pensàvem fins ara… Als nostres despatxos ja no hi ha ni rastre dels corruptes que arruinaren el país, s’ha acabat el nepotisme i l’obscuritat, cap llengua ni prejudici ni llei amenaça el nostra modest i alegre català, els diaris tornen a estar al servei de tothom, reviscola l’economia i s’hi respira molt millor…”.
Peixos i peixets groguets, rogets, verdets, negrets, blavets, de color carabassa, a ratlles o tacadets… una mà de peixos en peixeres sense taurons amb vistes al no-res.
