El cas és que la campanya contra Marzà ha agafat embranzida després que l’exVox Cristina Seguí i Hermann Tertsch escamparen en Twitter una entrevista de Marzà d’ara fa un any concedida a Ràdio Terra on aquest celebrava l’existència dels Països Catalans a més de manifestar-se, com en d’altres ocasions ja havia fet, en termes favorables a la independència de Catalunya. A hores d’ara, els líders conservadors juguen a veure qui la diu més grossa per a poder així penjar-se el titular mentre que Marzà potser acaba de descobrir que l’anticatalanisme, lluny de estar en desús, té encara molt de camí per recórrer.
Així les coses, un personatge com Vicente Betoret –l’espavilat que durant un temps va cobrar de diputat i d’alcalde de Vilamarxant fent-se el sompo- es permet aconsellar-li, a Marzà, que li demane faena a Artur Mas, és a dir, el convida a anar-se’n igual que feia Rus-a-guanyar-diners amb els professors de valencià per traïdors. No és d’estranyar que Betoret aconselle l’exili a Marzà per tal com considera perillós posar el “destino” dels xiquets valencians en mans d’un tipus tan radical com ell. Fet i fotut, per al dirigent popular, Marzà és allò que més s’assembla a l’home del sac, molt pitjor encara que no els seus confrares Rodrigo Rato o Luis Bárcenas, uns tipus sota l’advocació pedagògica dels quals, els nostres infants, de ben segur que tindrien garantit l’aprenentatge de l’art de robar, el coneixement de les finances nigromàntiques i les virtuts filosòfiques del cinisme.
Bé, estava cantat que Las Provincias no deixaria ni respirar una Conselleria d’Educació en mans de Compromís i d’ací els temors comprensibles de Mònica Oltra que hauria preferit no haver d’assumir aquesta responsabilitat, d’altra banda inajornable des d’una òptica política mínimament sensible a la pervivència del valencià.
Sí. Era evident que el diari, tant com la dreta política i social, apedregaria qualsevol conseller favorable a aquesta pervivència o, simplement, disposat a posar ordre en la relació entre l’administració i el sector empresarial de l’educació privada. I així les coses és evident que el diari i els seus apòstols, haurien carregat igual contra Gràcia Jiménez, la premi Nobel Nancie Atwell o Nostra Senyora dels Dolors, declarada patrona de l’educació de la joventut pel papa Joan Pau II, si de cas s’hagueren mostrat decididament favorables a l’educació pública i en valencià.
Tot resulta d’una coherència espaordidora i previsible. La dreta valenciana mai no va creure –ni creurà- en la llengua del país. Pensen que el valencià –el gallec o l’èuscar- hauria de ser poca cosa més que una assignatura impartida de forma voluntària i, encara gràcies. Estan profundament convençuts –com la catalana Punset- que tot el que no siga aprendre castellà és una insuportable pèrdua de temps. A més a més, pensen que tota llengua perifèrica porta poc o molt el germen d’un separatisme criminal. El pretès amor al bilingüisme o a l’apel·lació a la llibertat educativa no són més que romanços, paranys retòrics, bufes de pato. No paga la pena perdre ni un segon, només cal escoltar el valencià que parla Rita Barberà, Alberto Fabra o Camps, en glòria política estiguen, o el que escriuen en la premsa valencianera, o el que mai no parlen la majoria de diputats de la dreta.
El cas és que això acaba de començar i estic convençut que en la manifesta indefensió de l’adversari, bé per por o bé per prudència, aquesta gent s’abraonarà encara més i s’acreixerà. Fet i fet, callar, amagar-se o fer-se el mort, no sempre és la millor estratègia.
