Un migdia de foc de l’any 2006 Rafa Gomar travessava la plaça de l’ajuntament de València amb una sola idea al cap: tal vegada escriure encara no era un gest del tot inútil en un país com el seu, com el meu, com el nostre. Gomar caminava despistat, capficat amb aquella idea mentre la seua ombra diminuta el seguia quatre passes endavant, reptant com una serp sobre el paviment lluent i relliscós de la plaça. L’escriptor de Gandia rumiava sobre quin sentit podia tenir escriure en un país d’àgrafs, en una terra que durant anys ell mateix havia vist podrir-se lentament víctima de la infecció de la incultura i la intolerància. Justament, sense anar més lluny, aquell mateix migdia, l’alcaldessa Rita Barberà havia celebrat el seu poder cruspint-se les branques seques d’un arbre de l’amor arruixades amb unes gotetes de salfumant mentre els morts de la fossa sèptima del Cementeri General, els de la repressió franquista, es removien inquiets en els seus forats davant la perspectiva d’esdevenir eternament oblidats. Escriure, per a qui?, es preguntava Gomar, insistentment. Del cert, pensava, que els escriptors indígenes no existien per a ningú, ni tan sols per a la secció de necrològiques dels diaris provincials i que les editorials locals només tenien ulls per a les novel·letes ben trufades de personatges estúpidament tòpics, textos a l’abast d’un públic adolescent, escrites amb una exquisida correcció… Sota la marquesina de la parada del bus número 11, a tocar de la cafeteria San Patricio, la mateixa on durant anys cada vesprada de dilluns Fuster, Ventura, Doro Balaguer, Ernest García, Josep Fontana, Pepe García Richart o Valerià Miralles van auscultar el món, Gomar em va participar de la seua angoixa i em va anunciar també, un punt malhumorat, que servava en un calaix un dietari inèdit que ja començava a pensar que mai no veuria la llum. Sortosament, aquell dietari va trencar la maledicció del silenci gràcies a l’agosarat Francesc Mestres que va publicar-lo un any després en la seua editorial, El cep i la nansa.
Val a dir que Vianants, fou un èxit, una sorpresa, si més no per a la crítica. El periodista Francesc-Marc Àlvaro va escriure a La Vanguardia que aquell era un assaig en forma de dietari el qual, acollint-se a les ensenyances de Cesare Pavese, Elias Canetti i el mateix Joan Fuster, oferia el rastre d’un il·lustrat que es resistia a l’estupidesa. Excel·lent, doncs en el context d’una literatura, precisament, atapeïda d’escriptors amb una tendència natural a la imbecil·litat. Sens dubte, pocs dietaris escrits en català, a excepció dels d’Enric Sòria, arriben a tenir la qualitat literària del Vianants de Gomar.
El 17 de març de 2007 l’escriptor gairebé tocà el cim de la glòria literària als locals del Foment Vilanoví. La professora de filosofia Elvira Cambrils i un servidor férem els honors de presentació de l’obra de Gomar i, en acabant, en un menjador amb vistes a la plaça de les Cols i a l’eternitat, soparem plegats i feliços. Encara no sospitàvem que estàvem a punt de ser engolits per la història, que molt poc després d’aquell encontre s’abatria sobre nosaltres una ombra de foscor impenetrable. Estàvem destinats com els personatges de Gomar, com Gomar mateix, ha oblidar com són els herois de tant ocupats com estem en lluitar contra les adversitats d’una quotidianitat senyorejada per la crueltat, l’arbitrarietat, la desesperança.
Gomar, però, ni va desistir ni desisteix encara perquè li pot més la vida que la tristor o l’angoixa o la por del viure i, així doncs, continua obrint-se pas enmig d’aquesta foscor asfixiant a força d’escriure, guiat pels fantasmes de Pere Calders, Rodoreda, Maupassant, Pirandello, Borges, Cortázar o Kafka, amics tots dels aiguamolls de Pego, dels verdejants turons de la Safor, dels carrerons de la València antiga i els seus tuguris nocturns i les seues botigues de betes i films…
Encara no fa massa que Gomar ha publicat un nou recull de contes amb el títol
Bé, perdona’m, però estan esperant-me (Tres i quatre). Són vint històries corprenedores que s’afegeixen a les 53 que té publicades fins ara com a resultat d’una llarga carrera literària, de l’esforç –tal i com ha constatat Guillem Calaforra- constant i minuciós que acompanya la trajectòria de tot escriptor que aspira a ser professional. Amb aquest darrer volum, Gomar es consolida, com un dels grans de la nostra narrativa i això malgrat el silenci de la no crítica o de la idiotesa mediàtica. El temps, del ben segur, ha de posar les coses al seu lloc.
A Vianants, escrivia: “Hom va dir que existim mentre algú ens recorda, i que la veritable mort es produeix quan s’esborren per complet les petjades que havíem deixat en el món i entre la gent. Escriure, doncs, forma part d’una probable estratègia contra la mort, però per a mi sobretot és joia per al present”. No deixes mai d’escriure, doncs, ni encara quan t’hages perdut en aquella plaça immensa o sequer, o mar de foc, espai on és impossible la lluna.
Francesc Viadel
