La dona s’ha quedat amarga com el sèver i es nota que no té ni idea de com traure’s la cara de pomes agres que se li ha quedat. Fet i fotut, no ha sabut perdre com no ha sabut mai guanyar. Quan guanyava li agradava fer befa dels derrotats des de la seua posició de dominació absoluta. Superba i autoritària, negava el pa i la sal als seus adversaris. Tant és així, que gairebé mai abordava directament els temes importants amb els caps de l’oposició, ni contestava a les seues crítiques en les rodes de premsa, ni a penes tenia un gest de cortesia amb ells. Tot plegat, els considerava els descendents mateixos de les hordes marxistes del 36 a qui els seus havien deixat magnànimament guanyar-se un sou en la política. En el fons, per a Barberà, la raó d’Estat a què tant li agrada apel·lar solemnement no és més que un sinònim de la seua pròpia raó o dels seus propis prejudicis i obsessions.
Barberà ha estat des de sempre una xiqueta malcriada embotida dins d’una tronada de gestualitat agressiva, una xiqueta consentida que ha envellit ideològicament molt malament, aïllada, fortament protegida per un entorn polític clos, sinistre, estantís.
Ha perdut i encara no sap perquè, és incapaç d’explicar-s’ho. No s’ha adonat encara que des del seu saló Pompeià amb vistes a un món en blanc i negre, a penes es divisa la realitat d’uns carrers pels quals cada dia passa la gent carregada amb el seu embalum de problemes quotidians. Des d’allà no hi ha perspectiva on atrapar la València dels desnonaments, l’atur i les rates. Ha viscut durant molt anys un somni, el malson de molts. Anys d’escopir sobre els problemes, d’actuar com si ella i els seus foren el principi i la fi de totes les coses. Certament, no s’ha adonat de res i ara vol pensar que tot ha estat causa d’una conxorxa, que ha estat víctima de les hordes del Cabanyal, de les catalanistes, dels podemites polsosos, víctima de manipulacions brutals, de conspiracions a l’ombra, d’odis inconfessables, de la traïció del seu poble i dels del seu partit.
Se sent tan malament que només és capaç de transmetre un sentiment infinit de frustració i de venjança. Vol venjar-se, sí, però no sap com.
De moment, i des que va perdre, no ha fet més que amenaçar amb l’arribada d’una apocalipsi que en qualsevol cas no pot ser pitjor que més de vint anys de polítiques erràtiques o de no polítiques com ha passat en àmbits com el de la cultura, l’economia o el medi ambient. Desorientada, sense ni tan sols la possibilitat d’anar-se’n a Madrid a manar perquè allà tampoc la volen, només li queda invocar els dimonis del pancatalanisme, culpar els socialistes, als quals ha maltractat amb sadisme –ja veus, tu!- de la seua amarga derrota i resar perquè les esquerres cometen una estupidesa i malbaraten la seua victòria rotunda.
Quin final més trist. Ella, justament ella, vençuda per un exmilitant comunista nascut a Manresa, laic, dels que passeja la dignitat del càrrec en una bicicleta. Ella, foragitada del poder gairebé a puntades per una riuada de joves que ho han celebrat ben bé com si haguera mort Franco, al carrer, amb música, amb una gintonicada amb un sentit irònic inequívoc. Que poc es podia imaginar que el seu règim havia d’acabar així.
Sí, quin final més trist i, també, quin mal perdre, tan carregat de ràbia, d’impotència. Quina hòstia! Quina hòstia!…
