La reposició teatral, atès alguns dels temes que tracta, no pot ser més oportuna, just ara en què el món occidental assisteix perplex a l’espectacularització violenta de la manera en què un sector minoritari del món musulmà entén la religió i, alhora, a la reacció d’amplíssims sectors de les societats europees que clamen contra la presència de milions d’immigrants de religió musulmana. Avui, com a l’Espanya del segle XVII, aquests ciutadans són percebuts per molts ciutadans de França, Alemanya o Anglaterra, en els mateixos termes, si fa no fa, que en aquella època. Això és, identificats com una secta terrible, com el cavall de Troia que a la llarga ha de suposar una islamització d’occident ordida des dels confins de l’Orient Mitjà. Cal recordar, que al 1609, com a resultat d’aquesta mateixa por, la corona espanyola decretà l’expulsió de tots els moriscos de la península. Dels aproximadament 300.000 que partiren forçosament a l’exili, més de 100.000 eren valencians. De camí cap a les platges de Vinaròs, Dénia, Alacant o València on havien d’embarcar en direcció cap al nord d’Àfrica, molts serien assaltats o assassinats. Es calcula que uns dos mil cinc-cents xiquets menors de quatre anys foren esclavitzats. L’expulsió adquirí, sense dubte, el rang de genocidi en nom de la puresa nacional, ètnica i religiosa reivindicada per personatges tan sinistres com el frare dominic d’Algemesí, Jaume Bleda. Els temps han canviat però també avui molts dirigents polítics demanen expulsions o restriccions frontereres invocant la puresa d’unes identitats nacionals amenaçades o de la seguretat continental. Els musulmans, els moriscos europeus del segle XXI, tornen a ser més sospitosos que mai.
Es tracta d’una sospita que l’alimenta, prou que ho sabem, fets tant terribles com el del recent atemptat a París contra la redacció de Charlie Hedbo. Que es revifa gràcies a l’eficaç propaganda de terror del fanatisme. Així les coses, la sospita i la por només poden que anar a més. Hi ha també, però, els terribles efectes col·laterals. El gihadisme és una fàbrica d’odi. Capaç de guanyar adeptes entre milers de joves musulmans d’arreu d’Europa sumits en la marginació social, però, de guanyar-los també per a l’antisemitisme o, encara, per a la islamofòbia. Enfront d’aquesta situació tan perillosa hi ha, certament, els milers de ciutadans que demanen una resposta reflexiva, actuacions que no facen malbé el nostre règim de llibertats i que, en cap cas, tampoc limiten el gaudí d’aquest règim a ningú en funció de les seues creences o en nom d’una major seguretat. En són molts, sí, moltíssims, però, també hi ha milions a l’altre costat. Tot plegat, estem ficats en un bon embolic. La partida no ha fet més que començar. Una partida entre la tolerància i un fanatisme persistent, religiós o polític o les dues coses al mateix temps, que no atén a raons, amb l’odi com a part consubstancial a la seua naturalesa. Estem condemnats potser a viure un empitjorament progressiu de la convivència i més encara en un context d’augment de les desigualtats socials que només pot portar recels, malestars i tensions.
A Mar i Cel, quan l’amor i la vida estant a punt de triomfar, apareix Don Carles per donar mort a Saïd. Desesperada, Blanca, la seua filla, decideix també llevar-se la vida. L’odi, finalment, sembla que ha pogut més, tot i que de seguida, d’entre les penombres, una humanitat d’espectres sorgida del somni bell del mar i del cel, emergesca per reivindicar-se en el cant. Un final trist, ni més ni menys que el que correspon a un drama.
