Hi ha a manta indicis de la seua vertadera identitat, alguns de tan contundents com el seu discurs enllaunat amb motiu del resultat del referèndum escocès. En aquell vídeo Rajoy no sembla una persona de veritat, un polític de carn i ossos capaç de parlar amb el cap i el cor i sense papers com ho van fer Alex Salmond, David Cameron o Artur Mas que fins i tot es va dirigir a la premsa en català, castellà i en anglès, un indici evident –segons la teologia wertiana- que està posseït pel diable del multilingüisme independentista. La votació escocesa, l’esperit que donava a llum, era tan radicalment democràtic que Rajoy-ninot biorgànic hauria quedat paralitzat, no hauria pogut dir res en públic sense trencar-se, sense supurar brou ‘enxebre’ per les orelles, sense mostrar la seua autèntica condició de demòcrata artificial. Per això mateix, per evitar les incòmodes preguntes que els periodistes li haurien fet sobre el procés de Catalunya, que els seus programadors van optar per no córrer riscos i enregistrar el discurs al laboratori que tenen al soterrani de la Moncloa on guarden tots els cristosgrossos que no poden treure a passejar per les amples places de la moderna opinió pública internacional.
Rajoy mira a càmera fixament, amb el cos rígid igual que si estigués lligat a la cadira. Mou nerviosament els seus ulls menuts i aigualits, ansiosos per caçar en el teleapuntador les paraules del discurs que li ha escrit un exèrcit d’assessors amb un exemplar del Malleus maleficarum a la vora. Les celles li van soles, li salten en ensopegar amb una paraula grossa. Llegeix apressat, sense a penes moure els llavis ni obrir la boca, té ganes de fugir cames ajudeu-me, de perdre’s, de tornar a la partida de mona, brisca o botifarra… Diu sentir-se feliç perquè els escocesos, votant no a la independència, han triat entre la segregació i la integració, entre l’aïllament i l’apertura, entre l’estabilitat i la incertesa, entre la seguretat i el risc cert… Tot plegat, perquè creu que han triat entre ell -un ninot biorgànic incapaç d’afrontar la realitat- i la seua Espanya predemocràticament pura i l’apocalipsi.
Diu també que se sent profundament europeista i ho diu sense cap entusiasme, amb aquella mirada trista, arrossegant una glopada de saliva entre les seues dents esmolades, omplint-se les galtes d’aire, estretament vigilat pels seus cuidadors. Diu Europa i tot seguit el desconnecten, l’embolcallen en paper d’alumini i el guarden a la nevera, fins la propera.
