Quasi un segle després, Mariano Rajoy, eixia al pas de l’anunci del president Artur Mas de convocatòria d’un referèndum sobre el futur de Catalunya, amb uns termes ben pròxims als del falangista. Rajoy afirmava solemnement que ni ell ni cap president espanyol podia consentir que es desposseís els espanyols d’allò que la Constitució els garantia. “El govern no pot”, deia, “autoritzar ni negociar sobre una cosa que és propietat de tots els espanyols”. La unitat i la sobirania d’Espanya, mentia, eren innegociables.
El plantejament en si mateix, el de tots dos dirigents ultraconservadors i espanyolistes, resulta d’una gran utilitat malgrat el seu retoricisme. D’una gran utilitat sobretot alhora d’evitar la realitat, una bona coartada per amagar el cap sota l’ala sense haver de témer massa retrets. Tot plegat, entendre Espanya a conveniència com una entitat metafísica, sagrada, vinculada al món dels vius a través d’una Constitució gairebé impossible de modificar sinó és fent trampes que només estan a l’abast d’uns pocs, no deixa cap marge per fer política civilitzadament atenent les necessitats i demandes d’una ciutadania formalment lliure per a expressar-se. Apel·lar a la “irrevocabilitat” evita haver de donar satisfacció a la reclamació pacífica de milions de catalans en relació al seu futur, cansats d’una Espanya que –com José Antonio- només pot veure Catalunya com un poble entregat a la melangia, captiva del separatisme a causa d’una sensació d’amant abandonada.
La irrevocabilitat d’Espanya no només serveix per dissuadir els nacionalistes de dir res. La irrevocabilitat té moltes més funcions. De fet, ha estat des de sempre un enorme parany ordit per caçar lleons tan ferotges com el de les reivindicacions dels drets socials, d’una educació o d’una sanitat pública… Certament, per al bloc reaccionari, el que manega els grans assumptes bancaris i judicials, el que posa i lleva reis, Espanya no tan sols ha estat des de sempre metafísica i irrevocable pel que fa a la seua llastant configuració territorial sinó que també ho ha estat en la seua configuració social.
Les coses en essència han canviat el que han canviat, més aviat tirant a poca cosa, diria. La irrevocable pàtria continua tan erta i excitada com sempre, molt més que no la dels vells i desapareguts imperis francès i anglès o que l’alemanya dels Kàisers. Hi ha drets, sí, però són també metafísics i bells. Corprenedor i insòlit.
Quan escolte el ministre Wert parlant d’espanyolitzar els xiquets de Catalunya o al registrador Rajoy negant l’evident recentralització de l’Estat, no puc evitar pensar en José Antonio Primo denunciant la deshispanització de Catalunya a mans dels separatistes de la Generalitat.
Són posicionaments tan atàvics com inquietants, propis d’algú que ja té pensat per endavant clavar-te-la fins al mànec. M’encurioseix pensar què faran els “irrevocabilistes” davant uns quants milions de ciutadans gens metafísics disposats a votar. Recorreran a la teologia constitucionalista i de l’exemple dels màrtirs de la pàtria o es deixaran de collonades i enviaran els del garrot?
