Els camions amb els reus arriben al lloc de l’execució. Són rebuts pels botxins i per més d’un centenar de curiosos entre els quals hi ha xiquets, civils, soldats de permís que passen la vesprada. L’expectació és enorme. L’espectacle s’ho val. Els SS pertanyents a l’Einsatzgruppe A -comandat pel general i jurista, Franz Walter Stahlecker- fan baixar de seguida els presoners, tots jueus, caçats com a conills pels pobles dels voltants. Baixen dels vehicles ràpidament, fins i tot els que a penes tenen forces per moure’s, que acaben sent compassivament ajudats pels seus companys. Els seus rostres reflecteixen cansament i por, desconcert. Van despentinats, mal vestits, alguns amb cos de camisa, i tots duen cosits, a l’alçada del cor, dos pedaços de tela color clar: un al pit i un altre a l’esquena. Encara estem en la prehistòria d’Auschwitz i les operacions de neteja dels indesitjables són brutalment artesanals, també molt cares, terribles per als mateixos botxins als quals se’ls permet beure fins a caure rodons i rapinyar els cadàvers, un premi de consolació per una feina tan ingrata com necessària. Cal, doncs, assegurar el tret, no balafiar ni una sola bala, no perdre el temps.

Els soldats nazis -també hi ha voluntaris letons entre els executors- fan córrer llavors a les seves víctimes en direcció a una enorme trinxera on espera l’escamot d’execució, amb els fusells calents. Els reus troten lleugers cap a la mort segura amb la mirada perduda i, en arribar al lloc, baixen a la fosa, es disposen obedientment en línia i esperen cap cot la fatídica descarrega. Un gos petaner, espantat, lladra i corre d’una banda a l’altra en sentir l’esclafit dels trets. Llavors, algú empenta amb els peus i les mans una sorra blanca i fina com la farina sobre tots els cossos abatuts. La fosa torna a estar llesta per a una altra enramada de morts. Un soldat fuma i es mira distretament l’escena des de lluny, braços en nansa, eixarrancat. Els curiosos, amuntegats al camí, sobre una murada, guaiten a l’escena nerviosos, excitats. I en això arriba un altre camió. Es repeteix l’escena. Un dels assassins empenta a puntades de peu les víctimes cap al forat. Es col·loquen. Els soldats disparen. Els homes cauen fulminats.

Són dos minuts de filmació, dos minuts d’horror, la constatació d’una feina ben feta, d’una matança sistemàtica. És un moment robat a la memòria per recordar els assassinats en massa comesos per les unitats mòbils de les SS al front de l’est. L’únic testimoni visual que ens assenyala que a penes uns 2.800 homes van ser capaços de matar a sang freda 1.250.000 de jueus així com centenars de milers de ciutadans soviètics, presoners i civils, gitanos, indesitjables de tota mena en la paranoia del nacionalsocialisme.

Les imatges foren filmades amb una Kodak 8mm entre finals de juliol i principis d’agost de 1941 a Liepaja, una ciutat costanera de Letònia, per un soldat alemany afeccionat a la fotografia, Reinhard Wiener. La pel·lícula va arribar el 1974 al Yad Vashem, el museu de l’holocaust d’Israel. Molts anys després, el 27 de setembre de 1981, Wiener, aleshores un alemany jubilat, va voler explicar davant l’investigador de criminals de guerra nazi, Herbert Rosencranz, el que ell mateix havia vist amb els seus propis ulls trenta anys enrere.

La mirada mai no s’acaba d’acostumar a aquell espectacle de sang. Altrament, durant anys havíem cregut que la barbàrie nazi s’havia quedat atrapada en aquella filmació estranya, sense so, igual que un geni diabòlic en la seua llàntia, com un escorpí en una gota de resina.

El juliol de 1995 el diable es va escapar de la pel·lícula de Wiener els dies que a Sbrenica els serbis liquidaren 8.000 bosnians musulmans. La zona havia estat declarada segura per Nacions Unides i 400 soldats holandesos dels cascs blaus garantien la seguretat dels bosnians. Una paròdia més de la política europea. El 16 de juliol uns milicians serbis del grup dels Scorpions, uns moderns Einsatzgruppe balcànics, filmaven l’execució, minut a minut, de sis joves presoners musulmans. Emmanillats, mig nus, descalços, bruts de sang, les víctimes no poden fer cap més cosa que obeir, apurar els seus darrers minuts de vida. Són gairebé xiquets. Somiquen, tremolen mentre els seus carcellers els insulten, en fan befa del seu pànic… finalment, els abaten a trets, entre rialles i procacitats.

El cas és que el diable mai no ha tornat al record atònit, al·lucinat, de Wiener, el jove de Silesia que es va allistar a l’exèrcit per practicar l’esport. Tampoc no ho pensa fer.

Els darrers mesos tot occident contempla, en horari de telenotícies, les imatges esgarrifoses que arriben de les execucions sumàries a Síria. I també les que arriben d’Iraq. Fa a penes uns dies els gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria penjaven a la xarxa una sèrie de fotografies en què es pot constatar l’assassinat de desenes de presoners a mans d’aquest mateix grup als afores de Tikrit. Els gihadistes es vanten d’haver assassinat 1.700 iraquians en el transcurs de la seua ràpida ofensiva sobre Bagdad. Internet, els mitjans de comunicació, han fet més obscè i banal que mai el genocidi, la brutalitat de l’home.

Segons l’investigador Daniel Jonah Goldhagen, els darrers cent anys han estat el període més exterminacionista i eliminacionista de masses de la humanitat. L’autor de Peor que la guerra (Taurus, 2010) considera que l’islamisme polític és, a hores d’ara, el moviment polític eliminacionista més perillós per tal com posseeix els trets constitutius més importants de les civilitzacions amb aquesta característica: règims tirànics, líders amb orientacions eliminacionistes, visions transformadores escatològiques, populatxos unflats de creences i passions eliminacionistes i sensació d’impunitat.

Per a Goldhagen només un règim internacional de prevenció, intervenció i càstig, un impuls internacional amb l’objectiu de democratitzador quants més països millor pot impedir que alguns estats i líders continuen assassinant els seus, cometent crims contra la humanitat, obligar que el diable torne al seu lloc. L’alternativa –diu- és esperar mentre cada dia continuen els exterminis arreu del món.

>