La seva apel·lació victimista a aquesta ferotge “esquerra marxista”, just en el caire d’una mena de sadomasoquisme polític llefiscós i excessiu, resulta tant desvergonyida com patètica. Tot plegat, allò que Cotino vol invocant als fantasmes del seu univers sinistre, concitant la solidaritat dels sectors més reaccionaris valencians, és distreure el tema de fons pel qual l’oposició política l’està assenyalant amb el dit. Una oposició que té dubtes raonables sobre la seva gestió com a representant públic, que té alguna cosa més que indicis del seu possible aprofitament del càrrec per a beneficiar els negocis d’empreses familiars de les quals, ell mateix, deu d’haver-ne tret una bona tallada com accionista. Una oposició que, marxista, congregacionista o adventista, té tot el dret i l’obligació de saber quin va ser el seu paper en una visita papal que, per a vergonya del mateix Vaticà, està sent investigada en els jutjats.
Aquest Cotino iracund és el mateix que va fer totes les martingales per pintar de rosa les circumstàncies tràgiques de l’accident de metro de València del 3 de juliol de 2006, que li va fugir fent fú com el gat a un Évole ansiós de saber sobre el seu incert paper en aquell lamentable drama. És el Cotino que suposadament va servir-se del seu càrrec de Conseller per a investigar la vida personal de la diputada Mònica Oltra amb la intenció última de llançar-li a sobre el que ell considerava –dins dels marges de la seva estreta concepció moral del món- un cabàs de merda, pensant que així se’n deslliuraria del seu marcatge.
Cotino sap del poder dels diners perquè els deu tenir a grapats i es pensa que aquests ho compren tot, fins i tot la lleialtat del santoral i el perdó de Déu. No va molt desencaminat si no fora perquè els diners no ho compren tot sinó quasi tot, un matís que no és cap futilitat.
A més, i com tants d’altres correligionaris seus, Cotino és l’herència vivent, política i cultural, d’un règim abominable que dècades després de desaparegut oficialment es perpetua encara mitjançant la parasització del sistema democràtic, envaint les seves parts més febles, aconseguint la complicitat d’alguns dels que haurien de ser ferrenys adversaris de la reacció. Al capdavall, forma part de la mateixa escola que Rita Barberà entestada en tirar més tones de calç sobre els cadàvers dels repressaliats del franquisme en el cementeri de València; propensa a igualar amb eufemismes i indirectes a la bancada de l’oposició amb els responsables de la mort dels “Caídos por Dios y por España”, uns responsables que, innocents o culpables, ja han estat un milió de vegades ajusticiats pel que presumptament van fer. Un fet que, comès per algú com ella amb un pare falangista i que abans d’alcaldessa feu de periodista en una Delegació franquista del Govern, té tot l’aire d’una insidia, d’algú amb una cara dura com el ciment. Què clar li ho va dir a Barberà un dia el regidor Antonio Montalbán quan aquesta el va acusar de pertànyer a un partit no democràtic… Amb quin ànim ferm li va espetar el sindicalista que, mentre un dia la policia el torturava a València en una caseta d’eines vora el riu per defensar la democràcia, ella, treballava a la mateixa Delegació de Govern que li havia enviat els torturadors… L’alcaldessa, ja ho saben vostès, d’allò que faci falta, de les bufes de pato, d’anar a genollons davant d’una qualsevol celebrity disposada a treure’n tallada de l’entusiasme idiota del gestor provincià.
O com el mateix Francisco Camps que un dia va assegurar en seu parlamentària que allò que en realitat voldrien alguns socialistes era treure’l de nit de casa seva, carregar-lo en una furgoneta i endur-se’l a un marge de camí per a fotre-li dos trets només perquè feien la seva feina com a parlamentaris de l’oposició. Només algú malalt pot pensar en aquest termes.
El cas és que una democràcia amb personatges com aquests no té gaire futur. La seva ubicació pública posa en relleu l’existència d’uns suports ciutadans amplis amb unes categories mentals pobríssimes. Uns personatges, val a dir, que entenen el poder com un do atorgat per la divinitat i la discrepància o l’orde moral democràtic com una aberració quan aquest es emprat pels seus adversaris davant de qualsevol abús o irregularitat.
Ja ho va dir Lincoln Steffens a principis del segle XX en referir-se als alcaldes corruptes dels Estats Units que l’esperit comercial era el de l’aprofitament i no el del patriotisme. Passa que alguns d’aquests polítics no tant sols no ho entenen així sinó que damunt són ben capaços de culpar als negres de les conseqüències terribles sobre la societat civil dels seus propis pecats públics.
De vegades, indignats, quan ja no saben que dir -com li passa a Juan Cotino-, es baixen els pantalons i els calçotets i amb el flagell o la verga de les hordes marxistes es donen en públic uns quants i violents assots per a fer llàstima i por als de la seva propia parròquia.
Francesc Viadel
