Menut i d’espatlles estretes, parla molt espaiet amb un filet de veu gairebé amanyagador. Altrament, i a pesar dels seus cinquanta tres i d’unes generoses entrades, encara pot presumir d’una bona mata de cabells, esborifats, color coure, de xiquet entremaliat -diríem-, que fins i tot podem imaginar, fa més de quaranta anys, als afores de Liverpool, saltant la tanca del jardí del veí antipàtic, tal vegada un seguidor devot del conservador Edward Heath, només per a encimbellar-se dalt d’un arbre des d’on fer-li una botifarra grandiosa sense deixar de fer un somriure d’orella a orella. Al capdavall, Robinson té encara una mica l’aspecte d’un xiquet d’aquells que qualsevol veí d’ordre, liverpulenc o d’Algemesí, exdirector de banc i jubilat i propietari d’un gos de raça Boston Terrier per única companyia familiar, voldria escanyar una plàcida tarda de diumenge després de prendre el te amb unes galetes de gingebre.
I amb tot i això, l’aspecte de Robinson també és el d’algú incapaç de matar una mosca, de confondre, doncs, a un busca-raons qualsevol encara que d’inofensiu –si més no per als dòcils defensors del sistema- té ben poca cosa si ens atenem a la seua temible ploma, a la seua ironia de tall tant precís com el d’una fulleta d’afaitar, tot plegat a la seua obstinació per a descobrir el rostre lleig d’un capitalisme que fa servir totes les carasses per despistar als qui, estafats i perduts, el busquen amb un roc a la mà. La seua mirada és la d’un periodista sense treva que se’n riu de les preguntes softball dels col·legues pilotes, capaços d’acotar el cap fins a l’alçada dels seus engonals en presència d’un ministre o un banquer.
Després d’haver cobert cinc encontres del Fòrum Econòmic Mundial, acaba de publicar Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo(Ariel). El relat de Thomas Mann, La muntanya màgica, ambientada justament en un sanatori de la petita població suïssa de Davos, a punt d’esclatar la primera gran guerra, li serveix a Robinson com a fil conductor del seu gran reportatge, de la seua història la de l’actual crisi del capitalisme amb les seues funestes conseqüències, tant inquietant i trista com la de Mann. La història, si vostès volen, de la devastació de milions de vides a causa de l’avarícia i d’uns governs que han abandonat la gent a la seua dissort. El periodista pot tornar a veure amb els ulls d’avui al jove Hans Castorp de Mann, envoltat de pacients moribunds encara que d’aspecte envejable, plàcidament instal·lats enmig d’un paisatge de cims nevats sota un cel d’un blau encegador, mig asfixiats en una massa d’aire pur. Un Castorp que fa veure que res no passa més enllà de les quatre parets del sanatori, encara que tots sabem que el seu món –que és també el nostre- s’esquerda irremeiablement com una enorme capa de gel sota els peus d’un elefant enfurismat i vell.
Aquests de Davos són, sens dubte, els principals especuladors financers del planeta, els responsables d’haver trencat la joguina del model del capitalisme de consum, els mateixos que avui s’horroritzen discretament en veure que els treballadors aturats o amb salaris de misèria difícilment podran continuar consumint i mantenint el sistema sobre el qual es basa una part del seu poder i riquesa. Els també seguidors del filantrocapitalisme, una tècnica més que una filosofia, que serveix per a guanyar milions de dòlars aprofitant l’avinentesa de catàstrofes com la del terratrèmol d’Haití. Els partidaris de la privatització dels serveis públics i, alhora, de la política de l’austeritat en nom d’una eficiència que només existeix en el seus caps tal i com han demostrat alguns economistes a partir de casos com l’anglés amb les ruïnoses privatitzacions que va impulsar Margaret Tchatcher. Els mateixos, sens dubte, que han estat darrere de l’apunyalament polític de Grècia, Irlanda o de la mateixa Espanya, això sí, després d’haver unflat com a un porc pel cul les economies d’aquests països mentre veien créixer els seus comptes bancaris i patrimonis. Els multimilionaris que no volen pagar impostos, capaços també d’evadir del fisc, amb una facilitat espaordidora, quantitats fabuloses de diners. Els protegits a Europa i al món de la catrastoika, en terminologia robinsoniana. Uns diables per als quals Déu, omnipresent i misericordiós, és el mercat… Així de senzill i de profund alhora.
Robinson ha conviscut entre els Davos Man, els ha observat, olisquejat, escoltat dissimuladament amb la seua blackberry apegada a l’orella (una tècnica que ha batejat amb el nom d’eavesdropping o escoltar furtivament), els ha perseguit pels passadissos de l’hotel, els ha estudiat gairebé amb la perspicàcia del científic… I, en definitiva, paradoxalment, ha pogut ser-hi inadvertidament entre ells gràcies a posseir una targeta marró amb que l’organització de l’encontre l’ha acreditat com a reporting press. Una targeta, val a dir, que molt menys poderosa que la de color blanc dels media leaders,reservada exclusivament per als grans llepaculs del periodisme mundial com Thomas Friedman de The New York Times, Michael Elliot de Time Magazine o Nik Gowingde la BBC sense els quals aquesta mena de joc de trilers a escala planetària no seria practicable de forma tan impune.
El cas és que el gel continua esquerdant-se sota les potes del vell elefant davant la mirada atònita de milions de persones. Sembla que ningú no sap com aturar-lo mentre la gran majoria espera resignada a ser devorada per una clivella, a acabar morint ofegats en les aigües gèlides de la crisi total. Recorda Robinson en el llibre una conversa amb l’economista de la Universitat de Beijing i autor de The great rebalancing, Michael Pettis en què aquest li comenta que et titllen d’anticapitalista si vols redistribuir la renda cap als treballadors encara que aquesta és l’única forma de salvar el capitalisme, i és així que ho van entendre tant Keynes com Marx. Robinson li dóna la raó i afegeix que, això no obstant, els Davos Man encara no s’han empescat la recepta.
La ironia de Robinson, ja ho he apuntat, és fina i alhora enormement tallant. Podria escriure un llibre amb les seus agudes observacions, una mena de tractat contra el pànic i l’ansietat d’aquest catastròfic inici de segle XXI. La ironia, això no obstant, no li ha pogut proporcionar solucions al desastre que està en marxa, encara que tampoc no crec que pretenga guiar ningú cap a la salvació. No li va ni el paper de pelegrí ni el de profeta. És home del seu ofici que consisteix, bàsicament, en veure i dir que no és poca cosa.
El dia que va estar a Barcelona la vaga de fematers de Madrid estava en el seu apogeu. Ana Botella nedava en més merda de l’habitual sobrevolada pels seus propis voltors i gavinots. Robinson va comentar fent mitja rialla de sota el seu nas recte i prominent, que a les xarxes socials molts estaven suggerint de dur les bosses de fem a les portes dels bancs. El periodista apuntava a una mena de rebel·lió incruenta que intuïm el posava tant feliç com a aquell xiquet de Liverpool que feia botifarres al veí malacarós. El seu comentari jocós va deixar pas, però, a un altre un punt amarg i gens divertit. El cas és que el periodista veia amb una certa preocupació el fet que el Metro de Sol, amb entrada a l’èpic camp de batalla del 15M, estigués patrocinat per Vodafone, al seu parer una de les companyies del món amb un major historial d’evasió fiscal. Tot seguit, es preguntava, sense escarafalls, amb un to de veu molt i molt fluixet, mirant fixament l’auditori, què collons se n’havia fet del moviment 15M. Alguns ens vam remoure als seients. Vaig pensar que la resposta, ben mirat, podria ser tant aterridora com frustrant.
