TVV o la televisió impossible

5 novembre 2013 01:00h
Aquest article del nostre col·laborador de La Veu, Francesc Viadel, estava previst per a aquesta setmana. Encara que els esdeveniments s'han precipitat creiem convenient publicar-ho.

La televisió valenciana va nàixer amb una greu anomalia congènita: s’inspirava en la imatge que el PSOE tenia dels valencians. Per a una bona part de l’staff de Blanqueries el país es resumia en una postal esgrogueïda amb una barraca, Don Teodoro Llorente i dues palmeres carregades de dàtils.  Això és, una imatge compartida amb el bloc conservador i que va ser minuciosament radiografiada per Lluís Vicent Aracil el 1966 en l’article Notes sobre un segle de vida valenciana, publicat a la revista Serra d’Or amb motiu del centenari del diari Las Provincias. Amb tot,  el PP tampoc no volia veure TVV ni en pintura. En desconfiava per tal com la dreta -i això des dels temps de Fraga Iribarne- entenia la televisió com una arma de destrucció massiva de les consciències crítiques, com una mena de versió a color i, amb “propaganda”, del Nodo. L’anticatalanisme oficial la va maleir també i això malgrat les depuracions lingüístiques i el vernís de caspa regionaloide especialment dedicat a aquesta tribu. 

Altrament, sospite que des de les files del nacionalisme, si més no d’un determinat nacionalisme, tampoc no haurien sabut molt bé que fer-ne amb l’artefacte ateses algunes de les crítiques que circulaven com ara les que va rebre Joan Monleón i les seues hostesses per limitar-se a entretenir ensenyant cuixa en comptes d’ensenyar a llegir el Tirant lo Blanch amb dicció medieval.  Val a dir que per aquells anys el nacionalisme benpensant vivia tancat en el món del paper i enmig d’una ciutadania que a penes usava –i usa- els diaris per a “mirar” els titulars de successos i els de l’esport. 
 
Amb l’arribada el 1995 d’Eduardo Zaplana, TVV va consolidar-se en la seua lletgesa i banalitat. El president Zaplana, i així ho va defensar ell mateix en seu parlamentària, es va limitar a administrar l’herència rebuda de Joan Lerma i Amadeu Fabregat, el gran beneficiari del tinglado, posant al front personatges com Vicente Sanz, àlies El Tomaco, jutjat per encalçador sexual, o l’aleshores consort de la Maria Consuelo Reyna. Mentre uns es dedicaven a tocar culs i uns altres a agranar per a l’empresa familiar, la televisió deformava fins a l’absurd la realitat valenciana, intoxicava, amagava, ens empobria democràticament més encara. Els locutors van començar a parlar a crits amb aquell valencià com filtrat per les escletxes d’una dentadura postissa ara sota una pluja infernal, ara al costat d’uns concursants d’escopir gargalls... Ja aleshores la televisió es trobava en situació de fallida a causa d’una gestió pròpia de delinqüents i amb la llei a la mà, de fet, s’hauria d’haver tancat.

La resistència interna d’alguns treballadors com Julià Àlvaro als desgavells consabuts o, encara, d’alguns polítics com Glòria Marcos, fou del tot inútil. Poc a poc,  molts van deixar de connectar i fins i tot la migrada nòmina d’intel·lectuals locals va optar pel silenci davant del desastre. Personalment, durant els deu anys que vaig viure a València crec que no vaig arribar a consumir més de mitja dotzena d’hores de TVV. Esporàdicament potser picava algun programa de Punt 2 o m’embadalia amb una d’aquelles noticies tan oníriques que passaven com una pel·lícula de fantasia.  M’havia deixat d’interessar del tot, com a milers de valencians, una televisió que el dia de l’atemptat de l’11-S no va saber deixar d’emetre La música es la pista, una televisió que rectificava la papada de Zaplana canviant la perspectiva de la càmera,  la que donava programes de cuina infecta a la Bàrbara Rey, la televisió de Manu Rios o la de Lluís Motes...

L’acomiadament recent de més d’un miler llarg de treballadors -molts d’ells bons amics i excel·lents professionals-, només fa que posar en relleu la magnitud d’un dels fracassos polítics, d’un dels lladrocinis més amargs de la història recent d’Europa. Crec que no exagerar gens. Si col·lectivament no fórem tan invisibles possiblement se’n parlaria per tot arreu d’aquesta experiència fallida.

El producte resultant de la televisió dels valencians després de molts anys de rodatge és, malgrat molts dels seus treballadors, pura merda gràcies a la classe política manaire i, també, a no pocs periodistes de la casa, col·laboradors necessaris del desficaci. 

D’altra banda, l’ERO, com tots els ERO d’aquesta primera dècada del mil·lenni, representa en la majoria dels casos un assassinat, la limitació extremada d’unes possibilitats de futur en el seu sentit més pregó. L’acomiadament massiu es va fer a traïdoria i sense pietat i ara, vés per on, la justícia en demana una rectificació. No crec, però, que el president Alberto Fabra faça res. Em sap greu perquè el país necessita una televisió pública capaç de contribuir a la construcció d’una societat molt millor. Ho sent, sóc escèptic respecte les possibilitats de pervivència d’una empresa amb tantes tares, en un país totalment trencat.  Amb una Generalitat intervinguda, amb unes possibilitats de supervivència política futures molt migrades, és quasi segur que Fabra acabe per tancar TVV, per sempre més. Seran capaços els futurs gestors polítics del país de reinventar un ens televisiu públic valencià decent, dimensionat a l’actual situació, trencant el justet i sense prescindir de ningú? Complicat, certament.



Dies insòlits
next