A punt de complir els noranta-vuit anys, Caroline Herschel se sent vella i fràgil, tot i que conserva la ment desperta i els hàbits d’un ocell nocturn. Li costa alçar-se abans de les onze del matí i fins al migdia es nota el cap atordit, el cos feixuc i les mans engarrotades; en canvi, quan arriba la foscor i, asseguda a la seua butaca al caliu de la llar de la casa de Hannover, rememora la bellesa del firmament, recobra espurnes de l’energia i l’audàcia que l’han caracteritzada sempre. Aquesta nit de desembre del 1847, envoltada d’alguns dels atles d’estrelles que va elaborar durant dècades junt amb el seu germà William, acaricia amb més nostàlgia de l’habitual el medalló d’or que vint anys enrere li va atorgar l’Astronomical Society. De sobte, guiada per un impuls irrefrenable, arrossega fins al bell mig de la cambra un tamboret i col·loca damunt el telescopi newtonià de seixanta centímetres que mig segle abans William li fabricà a The Grove, una humil casa de camp de Slough, al costat de Windsor i prop de l’observatori de Greenwich, des de la qual tots dos revolucionaren la concepció del sistema solar i de la Via Làctia, i modificaren el sentit que fins aleshores es tenia de l’univers.
Caroline i William Herschel polint lents / Un dels telescopis dels Herschel
Han passat molts anys de la mort del germà, els mateixos que fa que ha tornat a Hannover, a la casa familiar. Enyora les nits al ras explorant el cel estrellat i el tacte fred d’aquell aparell dissenyat per detectar a la perfecció qualsevol objecte estel·lar. Caroline, una dona d’una fortalesa immensa i una voluntat fèrria a la qual el tifus condemnà a mantindre l’altura i la complexió d’una nena -només mesura cent quaranta centímetres- agafa el tub amb els dits, prims i maldestres, aproxima l’ull a la lent, inspira profundament i s’ompli els pulmons de l’aire del passat, en concret, d’aquella albada de novembre del 1797 en què la gelada cobria l’herba. A penes dues hores després d’haver vist un nou estel amb cabellera, el vent, que udolava entre els arbres, li arrancava el barret del cap mentre cavalcava, sola, els trenta quilòmetres que la separaven de Londres per tal d’informar a primera hora del matí del descobriment del seu setè cometa.
Tot i la fatiga que li ha generat la intensitat del record, Caroline, la primera dona membre de la Royal Astronomical Society, no aparta el rostre de l’instrument òptic, i el mou lentament, com si seguira els girs de les constel·lacions en el cel nocturn. L’audaç caçadora fantasieja que regressa als solitaris erms de The Grove i, abrigada amb les sinagües i els gruixuts calcetins de llana, lleva el gel del telescopi mentre espera, sense pressa, que aparega en la foscúria del firmament el rastre inconfusible d’un altre cometa.
