Laura

El detectiu McPherson camina ràpid sota la pluja, saluda el policia que vigila de nit un elegant edifici de Nova York, puja a un dels apartaments i, abans de traure’s la gavardina i el barret, s’encén una cigarreta i mira uns segons, sobre la llar del saló, el retrat de Laura Hunt, la bellíssima víctima de l’assassinat que està investigant. Sol a l’escena del crim, on acudeix fora del seu horari empentat per l’obsessió amb la difunta, provarà de trobar pistes que el conduïsquen al criminal que li ha destrossat el rostre d’un tret d’escopeta.

Ara, es lleva la jaqueta, s’afluixa el nus de la corbata, regira entre les cartes del buró, n’agafa unes quantes i es dirigeix al dormitori. Un sentiment incòmode, però irreprimible, el fa furgar els calaixos de la còmoda i prendre un dels sedosos mocadors que han tocat la pell de la malaurada. També olora el flascó que conté l’essència amb què es perfumava i contempla, a l’armari, els vestits que han cobert aquell cos. Atordit per la pertorbadora fascinació que li provoca la morta, regressa al saló, se serveix un whisky i beu un glop generós davant del quadre, tot intentant resistir l’atenció que sembla reclamar-li des de la tomba.

El 1944, Otto Preminger crea Laura, aquest personatge delicat i espectral, objecte de desig i eix central de la pel·lícula homònima. I va més enllà de la simple representació del deler inassolible d’un detectiu de vida complicada per la dona fatalment desapareguda en tant que burxa alguns dels sentiments més morbosos de la naturalesa humana. Un treball d’una immensa elegància i una perfecció extrema, que, des de l’estrena, continua involucrant l’espectador en l’atracció necròfila que sent el turmentat Dana Andrews davant de la mirada hipnòtica de Gene Tierney.

Aquesta obra mestra del cinema negre nord-americà dels anys quaranta, una historia obscura i tèrbola, fou bastida a partir d’un enginyós i sorprenent guió, una refinada posada en escena, una banda sonora llegendària, un reguitzell d’actors superbs i una fotografia exquisida, que aconsegueix dotar-la d’una atmosfera enigmàtica.

En un moment donat, el detectiu McPherson, embolcallat per les suggeridores notes de la melodia principal, seu en una butaca, mira un colp més el retrat de la víctima, mentre fa un altre glop de whisky, tanca els ulls i, abans de deixar-se arrossegar per la fatiga crònica que pateix a causa de les llargues nits d’insomni, imagina que aquells suculents llavis pintats de carmí s’entreobrin i que una claror maragda torna a espurnejar-li en les pupil·les. Poc després, es fregarà la cara, incrèdul, en veure una dona d’aspecte idèntic, vestida amb un impermeable, que, dreta al costat de la llar, l’observa amb perplexitat.