Arabella

8 abril 2016 01:00h
Ingmar Bergman durant un rodatge als anys 70
Quan els Ekdahl, ja entrada la nit, es retiren a la seua cambra creient que els nens dormen, Alexander, el fill major, s’alça, s’aproxima a les fosques a un aparell que hi ha damunt de la taula de jocs, encén amb un misto la làmpada que alberga la carcassa metàl·lica i col·loca les plaques de vidre pintades davant de les lents. A l’instant, alhora que la característica flaire de la parafina impregna l’ambient, sobre el mur blanc de l’habitació, que comparteix amb Fanny i els altres dos germans més petits, es projecta un hipnòtic cercle lluminós. Llavors Alexander, amb veu afectada, comença a narrar les desventures d’Arabella: “Ací jau  la pobra Arabella, que no imagina el que li espera... Qui és aquella terrible i alta figura que sura en els raigs de lluna a prop del meu llit?”. Dins del confortable dormitori d’aquesta casa benestant d’Uppsala, a Suècia, un reguitzell d’imatges fantasmagòriques i aterridores brollen de la llanterna màgica i inoculen un grapat d’emocions estranyes i fascinants als personatges d’Ingmar Bergman.


Les 'Fantasmagories' de Robertson, 1797. Gravat

Més de cent anys abans, Étienne-Gaspard Robert, conegut arreu d’Europa amb el nom artístic de Robertson, havia ideat Fantasmagories, un singular espectacle basat en l’ús de diversos dispositius d’aquest tipus, que estrenà en una capella envoltada de tombes d’un antic monestir caputxí de París el 1797. Al capvespre, el públic accedia al recinte, decorat amb calaveres i altres símbols relacionats amb la mort, acompanyats pel toc lent i persistent de les campanes de la torre. De sobte, Robertson irrompia en escena, llençava uns productes químics en els cremadors de peu que hi havia repartits per tota la sala i, de seguida, denses columnes de fum s’elevaven i es perdien entre les voltes del sostre. D’enmig de la fumarada blanca, una mena d’aparicions vaporoses que adoptaven formes humanes embolcallades amb llargs sudaris semblaven abraonar-se contra els espantats assistents i, després, s’esvaïen en una atmosfera espessa que feia olor a encens, ciris i alcohols combustibles. Una prodigiosa il·lusió generada amb diferents llanternes mòbils que mantenia ocultes als espectadors darrere de cortinatges negres a fi d’aconseguir enginyoses  retroprojeccions en una primitiva pantalla translúcida elaborada pel mateix Robertson amb gasa i cera.

 Moltes d’aquestes siluetes pintades sobre vidre, espectrals, de rostres mancats d’expressió,  inescrutables,  s’adreçaven directament als malsons que habiten en el nostre interior. Posteriorment, altres paregudes també van somoure els de Bergman, l’exquisit narrador d’històries. En Fanny i Alexander, el director aborda l’horror, els somiejos, la insubmissió i la culpa, una barreja insuportable de sensacions primigènies que el protagonista supera amb una llanterna màgica a les mans. Un artefacte taumatúrgic que l’ajuda a sobreviure a la cruesa del món real, un indret feréstec i hostil on, quan  la làmpada s’apaga i el cercle lluminós de la paret desapareix, emportant-se la imatge dolça i radiant d’Arabella, només resta la intensa aroma de la parafina. 
  
 
 
Ingmar Bergman, 'Fanny i Alexandre', 1982. Seqüència de la llanterna màgica

 
[Article publicat a la Cartelera Turia el 15 de gener del 2016]
next