Cara d’àngel

19 març 2016 01:00h
Chet Baker, Los Angeles, 1953
Després de quasi trenta anys d’addicció fatal a tota mena d’opiacis, des dels més selectes, com el Palfium, prescrits per metges amb debilitats similars, fins als més metzinosos, que adquiria als eventuals traficants, a Cara d’àngel, li costava de trobar un racó de la seua ruïnosa anatomia que admetera la  punxada de l’agulla. Aquella matinada de desembre del 1988,  es palpava l’escrot abans d’injectar-se una nova dosi d’speedball, el seu habitual còctel d’heroïna i cocaïna, que compartia en aquesta ocasió amb un grup de joves a l’habitació C-20 de la tercera planta de l’hotel Prins Hendrik d’Amsterdam, quan la direcció de l’establiment l’expulsà per escàndol. Engrescat per l’efecte de les drogues i pels crits ensopits dels seus acompanyants, es posà a escalar la façana de l’edifici fins que, a l’altura del segon pis, relliscà, es precipità al buit i morí a l’instant. Sobre l’asfalt, un cadàver llarg i excessivament prim, vestit amb una camisa de mànega curta i uns pantalons ratllats de camal estret, jeia en posició fetal al costat d’un toll de sang amb el rostre completament desfigurat. Dalt, a la cambra que ocupava, els agents holandesos sols trobaven una maleta que contenia unes quantes peces de roba mal doblegades, unes poques monedes, un rellotge de polsera i un estoig amb una trompeta, l’instrument de l’únic músic blanc que encisà Charlie Parker amb el seu estil lànguid i refinat.
 

Chet Baker, 1987

Chet Baker havia estat en la dècada dels cinquanta un home de bellesa freda, equívoca, gairebé femenina, de sexualitat voraç i apetències tòxiques; un virtuós capaç de transmetre una singular sensació de tendresa ferida quan tocava que, a més, assolia nivells extraordinaris tan bon punt començava a cantar amb aquella veu suau, envoltant, pertorbadorament ambigua; un artista carismàtic que regnà en les nits dels clubs de la costa oest dels Estats Units i enregistrà alguns dels temes més voluptuosos i inoblidables de la història del jazz. El 1966, però, a San Francisco, tot canvià per al famós intèrpret d’ulls blaus i cabells pentinats a la manera de James Dean: uns camells als qui devia molts diners li propinaren una violenta pallissa que li destrossà la maixella inferior i la dentadura.

Vint-i-dos anys després, en el meravellós documental de Bruce Weber Let’s Get Lost, Baker recordava, entre moltes altres coses, l’esforç que li suposà a principis dels setanta controlar la seua dependència i tornar a tocar la trompeta  amb una embocadura especial compatible amb les dolentes pròtesis dentals que li folraven l’interior de la boca.  Aleshores, el virtuosisme minvà i fou substituït per la màgia irresistible d’unes notes que semblaven gratar l’interior de l’instrument atorgant-li una sonoritat melancòlica, quasi orgànica; un so esquinçador i únic forjat de dolor, solitud, fragilitat i intemperància. El mateix que li ressonava en el cervell poques setmanes abans de l’estrena de la pel·lícula de Weber, mentre s’enfilava per la façana del Prins Hendrlk per tal de recuperar la trompeta i poder seguir executant, a canvi de diners en efectiu, la seua deliciosa versió de My Funny Valentine.
 
[Article publicat a la Cartelera Turia el 24 de desembre del 2015]
next