Rosebud

El 8 de gener del 1937, al Maxime Elliott Theatre de Nova York, el precoç Georges Orson Welles estrenà, per encàrrec de The Federal Theatre Project, un programa de l’administració Roosevelt, Doctor Faustus, de Christopher Marlowe. Una obra farcida d’efectes de màgia -escamotejos d’objectes i levitacions, aparicions i desaparicions dels actors- que esdevenien de forma inesperada en un escenari nu i en penombra davant de la mirada perplexa del públic. La passió per l’il·lusionisme acompanyava Welles des dels set anys quan, després de la mort de la seua mare, Beatrice Ives, a causa de la icterícia, s’instal·là durant un temps amb el seu pare, un bon vivant alcoholitzat, en una modesta habitació d’un motel d’Illinois, on practicava llargues estones amb la caixa de màgia que li havia regalat el Dr. Bernstein, un amic de la família, i contemplava encisat les habilitats d’un dels estrambòtics companys d’addicció del seu progenitor: un home llarg i arrugat, de muscles estrets i ventre inflat que, entre copa i copa, engolia peixos que regurgitava a voluntat a les poques hores, encara vius.

Aquesta fascinació germinada en la infantesa provocà que ben aviat el gegant amb cara de nen aplicara la màgia, amb l’atreviment i la lucidesa pròpia dels genis, mogut pel plaer de jugar amb els límits entre la realitat i la ficció, al teatre, la ràdio i el cinema, i la conreara en estat pur sempre que li fóra possible. L’estiu del 1943, en plena Guerra Mundial, adquirí aparells de màgia per valor de vint-i-sis mil dòlars, instal·là una carpa en un dels bulevards més transitats de Hollywood i transformà The Mercury Theatre, la companyia que havia creat a Nova York als vint-i-dos anys, en The Mercury Wonders Show, un espectacle dedicat a les grans il·lusions impregnat de la vistosa estètica circense, que pretenia animar la moral de les tropes nord-americanes abans de partir al front. En La dona serrada, el número estel·lar, Orson Welles irrompia en escena fumant un cigar, vestit amb una túnica daurada i un turbant rematat per una llarga ploma, i, sense parpellejar, seccionava per la meitat amb una serra de llenyataire el desitjat cos de Rita Hayworth. Prompte, però, la Columbia Pictures amenaçà amb demandar-lo per violar el contracte d’exclusivitat que l’actriu havia signat amb la productora, un inesperat handicap que el director de Wisconsin resolgué immediatament substituint la sensual Gilda per una altra gran estrella del cinema, lliure de compromisos, de cames molt cotitzades: Marlene Dietrich.

Welles sabia que les ficcions importants es gesten en la ment dels espectadors i, per aquest motiu, tractava les imatges com un orfebre, amb una precisió i una destresa absolutes, els mateixos requisits que exigeix el treball d’un bon prestidigitador. Igual que aquests artistes de l’engany, custodià els secrets que nien en les seues obres a pany i clau, i oferí pistes falses per tal desviar l’atenció del públic i generar grans enigmes, com el significat de Rosebud, l’última paraula que pronuncia Charles Foster Kane abans de morir.