El retrat

Per a Sebastian Melmoth, el món s’havia reduït a la cambra número 6 que ocupava a l’Hôtel d’Alsace, un modest edifici ubicat a la tranquil·la Rue des Beaux Arts, a cent metres escassos del Sena, ben a prop del bulliciós barri de Saint-Germain-des-Prés. Malgrat que aquell 15 de novembre del 1900 havia llostrejat amb un cel inusualment blau i lluminós, a l’irlandès, la claror que s’escolava per la finestra, tamisada per les cortines de batista barata, i li llepava les puntes de les desgastades botes, li semblava grisa i exigua, després d’una nit més d’insomni a causa de la febre i el desfici que li generava l’omnipresent mal de cap i les constants crisis de vertigen. Assegut sobre les pròpies ruïnes físiques i morals, dins de l’habitació fosca i llòbrega, decorada amb un pèssim gust, Melmoth bevia a fi de narcotitzar el dolor i recordava entre llàgrimes els dies de taules vermelles de roses i vi. Lluny quedava, l’esteta extrem que defensava amb passió una visió artística de l’existència i es delia per crear i contemplar bellesa; l’universitari capriciós i extravagant que vestia jaqueta i pantalons de muntar de vellut verd i vistosos mocadors de seda; el dandi de cabells llargs que calçava delicades sabates de xarol i s’ornava les mans amb nombrosos i cars anells d’or, argent i pedres precioses, capaç de captivar l’auditori sencer amb la seua veu magnètica; l’home audaç i d’exquisida ironia que no dubtava a mostrar una sexualitat ambigua i un clar desdeny per la moralitat vigent.

Després de l’infaust episodi de la presó, al mestre de la paradoxa, profundament ferit, arrossegat per una tragèdia despietada, vulgar i mancada d’estil, no hi havia crepuscle que no el descobrira ocult i vigilant en la penombra de l’estança, tremolant d’angoixa i també, però, del plaer que li produïa remembrar com solia agitar el vent les plomes de les flors dels lilàs que creixien al pati del número 34 de Tite Street, la llar enyorada a la vora del Tàmesi. Maldava per ensumar la seua aroma dolça, similar a la que un calorós dia de juny impregnava l’ampli estudi on Basil Hallward intentava, des de feia mesos, atrapar en un llenç la perfecció física d’un noi de bellesa fresca i insolent que posava confiat per a ell sota l’esguard intemperat de lord Henry Worton, un amic del pintor irònic, astut i sobergament amoral que exhibia sense problemes les seues profundes tendències hedonistes. Worton, quan contemplà el retrat, tan bon punt l’artista hagué aplicat l’última pinzellada, incità Dorian Gray, el jove representat, a perseguir els plaers sense treva i a satisfer els sentits de forma immediata; la bellesa, l’únic que paga la pena en la vida, no li duraria sempre i, sense adonar-se’n, acabaria transformant-se en un ésser envellit i invisible per als qui ara l’admiraven. Manipulat pel mefistofèlic i cínic aristòcrata, gelós de la beutat immortal de la pròpia imatge, expressà un desig: dur a terme una mena de pacte fàustic que el perpetuara en un cos gloriós i el deslliurara de la corrupció física per sempre. Un anhel que modificaria el seu destí i obriria les portes a allò sinistre, a allò que hauria d’haver romàs ocult. Des d’aleshores, Dorian Gray, que es dedicà, seguint els consells de lord Henry, a conrear tots els vicis coneguts, conservà intacta la ufanor de la carn, mentre que en el rostre pintat es reflectien els signes del pas del temps i de la decrepitud, i unes peculiars taques necrosades anaven envaint la superfície del quadre i revelaven les petites i grans misèries que constituïen la veritable essència de la seua naturalesa.

No imaginava Oscar Wilde, el 20 de juny del 1890, el dia que El retrat de Dorian Gray aparegué per primera vegada, com a conte, en el Lippincott’s Montly Magazin, una revista literària de tirada mensual nord-americana, que gairebé un any després ell també hauria de pactar amb J.M.Sotddart, l’editor de la Ward Lock & Company, per poder veure’l publicat com a novel·la. El tracte consistia a revisar-la, afegir-hi nous capítols i, sobretot, rebaixar el to homoeròtic d’alguns dels passatges. La censura impedí que l’autor irlandès exposara tot el que pretenia contar; tanmateix, l’obra fou rebuda amb hostilitat per la premsa que la qualificà de repugnant, verinosa, excessiva, bruta, ordinària i contaminant. Enmig de l’escàndol i el desconcert provocat per l’aparició d’El retrat de Dorian Gray, Wilde conegué lord Alfred Douglas –Bosie, per als íntims-, el tercer fill del marqués de Queensberry, un estudiant de llengües clàssiques, menut i prim, de pell pàl·lida i ulls glaucs, un jove frívol i capriciós, de cultura justa i tracte difícil, especialment procliu a protagonitzar escenes desagradables, una sangonera de gustos cars que l’introduí en l’escabrós món de la prostitució masculina.

Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde s’havia casat el 29 de maig del 1884 amb Constance Lloyd, una escriptora i feminista combativa que el féu pare de dos fills, Cyril i Vyvyan, a la qual aquesta situació la dugué a viure una situació familiar i social insuportablement dolorosa. La façana d’un bon matrimoni, l’única sortida acceptable per a una societat que consentia l’homosexualitat sempre que no traspassara el llindar de la “cambra secreta”, fou l’estratagema que l’irlandès emprà, conscient que una esposa el salvaria del setge dels moralistes més recalcitrants, mentre s’entretenia amb amants eventuals de la mateixa classe social, personalitats influents de la política i la cultura londinenca, ensinistrats, com ell, en la discreció i la mentida. Bosie cercava quelcom diferent, però, i, amb ell, Wilde es precipità en un abisme sense fons que l’aterria i l’atreia alhora, un univers sutjós en què l’erudit rutilant dedicat en exclusiva al dolce far niente cercava la satisfacció fuent de les apetències més baixes i inconfessables en individus de cossos bells i cervells limitats, cadells de carn tendra encisadorament provocadors que el proveïen de sensacions excitants i arriscades. Nois com Alfred Wood a qui Bosie, després d’una trobada clandestina, havia regalat unes quantes peces de roba que ja no usava, deixant oblidades a les butxaques algunes de les afectuoses cartes que li havia escrit Wilde. Missives comprometedores que, amb el temps, acabaren en mans del pare de Bosie, el marqués de Queensberry, un energumen aficionat a la cacera i la boxa, que no dubtà a posar fi als rumors que circulaven per Londres respecte a la llicenciosa relació del seu fill amb Wilde, acusant públicament l’escriptor de sodomita.

L’irlandès decidí portar l’ultratge davant de la justícia, però de manera inesperada el plet s’invertí, ja que el marquès, amb el suport de les institucions encarregades de defensar l’essència de l’ordre vigent, aconseguí que l’imputaren i el condemnaren per conducta indecent i pràctiques homosexuals, utilitzant com a prova del seu comportament pervers i vergonyós les cartes i la literatura obscena que sustentava les “disfressades” insinuacions amoroses que s’adrecen els personatges masculins d’El retrat de Dorian Gray. A pesar d’haver suavitzat el contingut de la novel·la a instàncies de J.M.Sotddart, la maquinària que sostenia l’anquilosada i demolidora moral victoriana s’activà per tal de destruir el dandi, el geni, l’hedonista cirenaic, el pagà, que es recreava sense rubor en la impostura, que parlava obertament de l’homosexualitat i la promiscuïtat, i denunciava la mediocritat, la hipocresia i la fragilitat d’esperit que les virtuoses i modèliques, en aparença, famílies benestants volien preservar. El sentenciaren a dos anys de treballs forçats que complí gairebé en la seua totalitat al penal de Reading; un càstig exemplar amb el qual hom aspirava a atiar la intolerància homosexual arreu d’Europa, imposant la “màscara de la vergonya” a una de les personalitats més distingides del moment.

El maig del 1887, Oscar Wilde recuperà la llibertat i inicià l’exili al moll de la ciutat francesa de Dieppe transformat en Sebastian Melmoth, un nom fals per a un home ensorrat físicament i anímica amb seriosos problemes econòmics i de salut, que ja no es reconeixia en la imatge que li retornava l’espill, el retrat d’una persona deteriorada, amb les faccions alterades a causa de l’alcohol, que no tenia res a veure amb l’home esvelt i elegant de temps enrere. Un retrat que guardava amb pany i clau, lluny de mirades indiscretes i acusatòries de coneguts i estranys, a l’estreta i miserable habitació de l’hotel de quarta categoria on malvivia, on es bevia la poca existència que li quedava, on gaudia, de tant en tant, del tacte plaent de nois d’aspecte angelical als quals pagava amb l’or i l’argent dels anells que conservava.

L’home altívol que sempre havia estat al servei de la bellesa absoluta i detestava l’aflicció i la imperfecció s’havia convertit en un pària, immers en el silenci i la deshonra, incapaç d’escriure un mot, al qual li havien llevat la custòdia dels seus fills, tot el que posseïa i tot el que podia posseir; una bestiola moribunda a qui encara li pesava en el cor el record d’aquell migdia, a l’andana central de Claphan Junction, vestit amb el grotesc uniforme de convicte, emmanillat, sota la pluja insistent de novembre, rodejat d’una multitud cridanera que l’observava i reia. Lluny quedava l’exitosa gira de conferències pels Estats Units i el Canadà, el glamur dels vespres d’estrena d’El ventall de Lady Windermere, Salomé¸ Un marit ideal, La importància de ser Frank…, les converses amb Sarah Bernardt i Walt Whitman, els esmorzars al Café Royal, i les nits al Savoy, menjant sopa de tortuga, patés provinents d’Estrasburg i altres delícies embolicades en fulles de parra de Sicília, i brindant amb el xampany color ambre, que tant agradava a Bosie, en grans copes de campana.

L’esteta agosarat i irreverent, famós per l’enginy i l’humor incisiu, que no sabé triar els enemics, morí el 30 de novembre del 1900, als quaranta-sis anys d’edat, a conseqüència d’una meningitis derivada de l’otitis crònica que arrossegava, sense tornar a olorar els lilàs de Tite Street, assegut al còmode divan oriental del seu estudi, envoltat pels coixins brodats en seda groga, mentre contemplava els dibuixos de Burne-Jones i Whinstler o els volums dedicats per Hugo, Whitman, Mallarmé i l’adorat Verlaine.

Una senzilla corona de llàgrimes de cera fou lúnic ornament que decorà el seu fèretre durant el solitari funeral a Bagneau, el petit cementeri dels afores de Paris on li donaren sepultura i on romangué fins que, una dècada després, el traslladaren al llegendari Père-Lachaise, en el qual descansa sota una refinada làpida de marbre blanc que cada dia, quan llostreja, apareix esquitxada de suculents i tendres besos de carmí.