‘Solfes de la Mediterrània’, clàssica per la bona senda

Hi tornaven a estar presents les mancances —habituals— en escodrinyar un repertori obvi que amb la creació quantitativa de les darreres dècades s’entén hauria de ser pràctic, pròxim i comprensiblement normalitzat. La normalitat, atenent el nostre context, exigida per exemple a àmbits artístics més visuals i en mitjans divulgatius, sempre ha quedat —i continua— amagada a algunes sales d’assaig, on el músic s’esplaia i prepara el programa amb l’agrupació, però que en els moments tècnics, resolutius, l’hegemonia comprensiva, el lèxic tècnic per allò del cultisme, recau en llengües romàniques de transcendència decisiva, siga el cas del castellà, o en llenguatges musicals heterodoxos, a nivell comunicatiu intranscendent donada la tendència a la susdita normalitat sobtada, sinó que és més bé un xampurreig del glossari terminològic en italià. Diga-li tradició i conservadorisme, de formació acadèmica.

Tanmateix no podem quedar-nos només amb la normalitat d’un repertori amb el valencià com a llengua vehicular i artística, que en si ja és una fita important tenint en compte l’autoflagel·lació que ens apliquem al múscul, sinó que la normalitat és també convocar un procediment per abastir la música de cambra internacional de peces originals i actualitzades per quintets de vent. Al remat, generar repertori de música de cambra, tan pròxima, accessible, íntima i necessària per educar-nos en els mecanismes productius (creatius) i interpretatius de zones més evolucionades estèticament, productivament, quotidianament, legislativament i musicalment cap a la música simfònica i de cambra actuals; cuinades hui en dia.

“Solfes de la Mediterrània” és un concurs de composició de música de cambra. De música clàssica (caldria però posar clàssica en majúscules?) que vol desfer una relació lícita, no relacionem com darrerament la beneïda hegemonia, en aquest cas concret, ha vinclat l’ús del valencià amb la música tradicional, d’arrel o popular, sinó que es demana música de tractament clàssic amb el valencià com a vehicle expressiu. Aquests són els continguts de normalitat que ens connectaran, si més no és una bona senda, genuïnament, amb els referents europeus. Uns referents històrics pretèrits, però també de contemporaneïtat i d’un futur del qual sembla ens hi tornàvem a quedar desfasats per motius, de vegades, de deixadesa pròpia com l’estancament estètic i redundància compositiva en les mateixes mitificacions «simfònic-programàtiques», i d’altres imposats, i inqüestionables, com les situacions socials o les conjuntures que afecten la creació, l’art i molt més a la música clàssica.

El Llevant Ensemble (quintet de vent), una de les formacions valencianes més dinàmiques i exigents, artísticament i socialment, de l’escena musical valenciana prenia la iniciativa d’encetar la normalitat, almenys amb intencionalitat d’afegir-se a la brega de lluitar-la. És per això que els saforencs des de la coordinació, juntament amb l’organització de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i la col·laboració de l’editorial MusicVall i el Festival “Sete sóis sete luas” van fer per convocar a les primeres de l’estiu el “I Concurs de composició Solfes de la Mediterrània”.

Com anunciaven a la convocatòria “la idea primigènia era la producció per grup de cambra i veu”, en concret per una formació de quintet de vent i soprano, “amb textos en valencià”, on el quintet ja advertia que la producció “és realment mínima”. És per això que apel·lava al principi, que és una formació amb un compromís admirable —i tan de bo fos contagiós—, però també afirmaven que l’actual edició és només l’inici de “convocatòries successives”, amb l’objectiu de proveir “d’un corpus de composicions amb textos de poetes valencians”, com declararen en el seu dia.

L’organització del concurs ha triat els textos per treballar la creació del poeta valldignenc Joan Vicent Clar i Camarena (Premi Vicent Andrés Estelles de poesia 1984 amb “Le sucrier velours”) el qual mostrava amb els girs poètics l’estima per la música, com exemplificà als poemes escollits per el concurs, agrupats sota el títol d’Estiu roig. Concerto grosso en sol menor i que són: “El vi d’estiu”, “Regata estival” i “Setembre”. Les composicions comptaran amb tres moviments que correspondran a cadascun dels poemes seleccionats.

Franzesc Kaufka, l’escriptor responsable de la tria dels poemes de Clar, recollits a Vestigi crullat de les estacions i pertanyents al llibre Riu d’ocells per timbes desertes, al tríptic de presentació del concurs ja deixava clar que la tria dels poemes responia a la passió i la temàtica del poeta vallenc al voltant de la música, aleshores s’hi preguntava “és important que es musiquen les composicions d’un poeta?”, després de diverses preguntes justificatives, retòriques, i carregades de material poètic, sentenciava “és fonamental, ací o ara, distingir l’estima, l’interés, la influència i el poeta. Percebre’l clarament i encimbellar-los. Si no ho fem nosaltres, qui-què ho farà?”

>

Fa pocs dies ens assabentàvem dels tres finalistes d’aquesta primera edició. Són la jove compositora de Llíria Raquel Sánchez Rodríguez, qui es defineix ara per ara cap a una “vessant compositiva cinematogràfica” i un “gust per la música de diferents cultures a les quals vol trobar-li una significança”, amb un gust cap a “la tonalitat i la melodia definida”, la nominació de la qual, tot i tenint en compte que encara està en formació (al Conservatori superior de música “Salvador Giner” de Castelló), “és tota una experiència” i sense dubte suposarà una empenta anímica fantàstica. Per altra banda el compositor, director i tuba d’Alzira José Grau Benedito, amb un llenguatge simfònic definit cap a la descripció programàtica basada en la combinació de lirisme coral que es resisteix a renunciar a la tonalitat plausible i dissonàncies rítmiques contrastant escenes, entenent-les com blocs o seccions. Afegeix originalitats a les seues músiques, sobretot per a banda, amb efectes sonors adjacents (o externs) que justifiquen (o ajuden) més si cap la descripció musical dels diversos paisatges muntanyencs o destructius de l’aigua, triant-ne els més significatius. Completa les nominacions el director i compositor del Verger Víctor Vallés Fornet, de tècnica compositiva «evolucionista» a partir de petites cèl·lules, basant-se, entre altres complexitats, en l’aplicació dels fractals matemàtics que li donen unitat a la música, una música com ja ens declarava que “creu pura i que s’ha de mantindre per si sola en l’estructura i en el discurs”.

El guanyador o guanyadora es farà públic diumenge 21 de desembre de 2014, a partir de les 19:00, a la Casa de la Cultura de Tavernes, on tindrà lloc el Concert del I Concurs de composició “Solfes de la Mediterrània”. El Llevant Ensemble, amb la participació de la soprano Maria Tamarit interpretaran les obres finalistes i es farà públic l’obra guanyadora.

No obstant, la música, encimbellada cap a la normalitat, ja ha guanyat. La finalitat i el resultat de tot plegat “és el desig”, com han manifestat els organitzadors “de potenciar la creativitat musical, gaudir de la poesia i normalitzar a l’entorn de la música clàssica l’ús del valencià”. Amb això hi guanyem tots, els melòmans i els delerosos de normalitat.

Enhorabona. Bona senda per a la bona música (o a l’inrevés).