Deia Guillem Calaforra en un breu i intens article, Defensa dels moderns, (“So i Silenci”, Riurau Editors, 2010) a propòsit d’aquests —dels compositors contemporanis i dels vius—: «els moderns, contra el que sol pensar molta gent, ens resulten molt més pròxims, molt més “del nostre món”, que els omnipresents vivaldis, mozarts i brahms que saturen fins a la nàusea el nostre paisatge sonor habitual», un poc més avant Calaforra assenyala un culpable —metafòricament, tampoc no els condemnem com a Maria Antonieta—, «La fòbia antimoderna caracteritza el gust podrit de la burgesia dominant a les sales de concerts. Incapaços de concebre l’art com res que no sigui un divertiment intranscendent». Calaforra, un dels pioners en açò de barrejar la dissertació musical amb una pretensió no musicològica amb la quasi tossuderia de fer-ho en la llengua dels valencians, fa tot seguit un contraargument en Defensa dels antics, on diu: «Els antics (…de Wagner cap enrere) tenien una idea molt clara de la seva relació amb el context social. Per a ells, la seva tasca era sobretot una professió, un ofici, la funció del qual era crear uns productes intel·lectuals que venien a un públic. Per això tenien en compte…, la professionalitat,…, com la compravenda del producte», no fa una defensa pejorativa, ni molt menys, ans al contrari, parla dels antics com creadors que meditaven, i molt, les seues innovacions, fins i tot transgressions, això sí, amb una diferència entre els moderns i els antics, els darrers, preparaven el terreny, l’audició, l’harmonia, no eren procediments trencadors arbitràriament, sinó que en tot moment pensaven en els seus oients, al remat els receptors i consumidors de les seues músiques, i en definitiva, els que decideixen encimar a un i no a un altre. Clar exemple, doncs, que els compositors per molt que es declararen hermètics, —aliens—, d’amagatotis, car bohemi o anacoreta, llegien les crítiques i buscaven situar-se davant el consumidor, altrament ningú escriu, ni compon, per al silenci (tret de Charles Ives). Calaforra es pregunta, «per què continua vigent i dominant aquesta obsessió tradicionalista, aquesta obsessió amb l’art dels antics?»; la cosa està ben clara, assenyala el doctor en lingüística, que tot açò continua tenint vigència, demanda i, a hores d’ara, cert consum «per comoditat d’una banda; pels interessos institucionals i empresarials, de l’altra». Aleshores, què fa un compositor davant d’aquest públic, o com s’ho ha de plantejar un compositor que tot just comence a crear per si sol, si el poc públic majoritari que potencialment consumirà música acadèmia és majoritàriament tradicional, si fa no fa conservador —en quasi tots els aspectes—, no està aquest públic frenant el progrés creatiu, i enganxant l’ancora de la tradició per tal que no exploten les avantguardes, ofegant-les, o com diuen els compositors de les noves «creacions agosarades», queden dormint en el calaix, i ja veurem si mai no veuen la llum?

La resposta és ben senzilla. Hi ha dos tipus de compositors, els que ofereixen allò que el públic demanda, fent partícip l’esperit dels antics, component a colp de demanda de l’oient, a recer de la crítica suau i elogiosa, només que ara tenen compte de twitter i mur a facebook, ofereixen una música basada en el tardo-romanticisme, amb innovacions com feren els «antics», i que prompte els repercutirà un èxit entre les elits que consumeixen música acadèmica, obtindran encàrrecs institucionals (remunerats), seran jurats prestigiosos dels certàmens més avinguts, mouran un seguici d’alumnes considerable, són poc més o menys els Azorin i Miró vist i entesos per Fuster o els Juan José Millás, tan valencià de sentiment com madrileny d’escriptura, —botons!, que del sentiment no es menja!—, passen a formar part del star system jerarquitzat de la vida musical valenciana, amb la finalitat d’anar escalant a través de les famílies musicals fins algun dia esdevenir el factòtum, o assumir i acceptar la màxima lloança possible, inconscientment o no, això sí, amb bona música i aplaudida, encara que tota sone igual i estiga ancorada en el XIX, mentre, el públic exigent, igual de melòman però que creiem que València necessita vida musical pròpia que mantinga un conreu —futurible— de dignitat musical i autosuficient, els que demanem alguna cosa més que promocionar la Comunitat a l’estil Julio Iglesias vestit d’Emidio Tucci, esperem que l’èxit, certament merescut —avalat pels propis jerarques del star system—, es retorne amb certa simpatia cap al país, al detall, amb algun gest que no ens faça pensar que rere el tinglado sempre està el polític que pensa «avui per tu demà per mi»,…, al capdavall res, són internacionals —tan val si són nacionals—; el retorn només és per recollir algun premi, també ben merescut, o assumir feines que ben bé podrien recaure en algun novell destacat i a l’atur, premiar amb «estàtues eutèrpiques federatives» consagrats promotors de la música i de les bandes (propose, si té efecte, com a premi extraordinari 2015, al so Borràs, difunt fa anys, contava que en temps de guerra el primer que va fer fou amagar el saxòfon a la pallissa per tal que els insurrectes no li pregueren i en acabar la cosa poder seguir tocant en la banda, si això no és amor a la música i a la banda) o obrir de bat a bat Estudis Generals o teatres principals per estrenar bones músiques de court, perdó de corte, all’italiana, i amb trufaldines, al gust de Felip V i Isabel de Farnesio; d’altra banda estan els que es compliquen la vida, senzillament.

Hi ha per les contrades de la Marina Alta, aquella terra tan ben espigolada per la mirada atenta de Bernat Capó i les seus recerques morisques, un compositor que vol complicar-se la vida; complicar-se-la en la creació de músiques, eclèctiques en les instrumentacions i fomentades en complexes fórmules matemàtiques i un rigorós procediment compositiu. Víctor Vallés Fornet (1984), és un compositor i director de banda (UM de Tàrbena i UM Valladina), —jove però, ja saben que l’hàbit no fa el monjo—, del Verger, que ha estat guardonat amb diversos premis de composició de música festera, però el darrer premi, segurament comença a consolidar-lo —i caldrà tindre’l en compte— com a un dels compositors més avantguardistes pel que fa a la música de cambra ara per ara, la qual com apuntàvem abans, és ben eclèctica, des de música electrònica i per a instrument solista amb electrònica en viu fins a peces per a diferents conjunts de vent, vent-metall i cordes; amb “Aires de corral” per a ensemble de metalls, es va fer merescudament guanyador del “I concurs internacional de composició” organitzat per l’SBALZ 2014 a Alzira, fa tan sols uns mesos.

>

La música de Víctor Vallès són creacions de principis, d’ideals, extrapolada de les diferents vessants i influències que el condueixen a «considerar la música com un ésser viu i en constant evolució; la música ha de ser pura i s’ha de mantindre per si sola, en l’estructura i en el discurs» afirma, «creu en l’evolució a partir de petites cèl·lules», les quals sofreixen un complex tractament desenrotllador, basant-se en el procediment dels fractals matemàtics que li done unitat a la música.

Aquesta unitat que alhora defineix les melodies, les harmonies i les formes (o estructures) del nostre compositor, és una clara influència del Webern més fascinat pel desenvolupament de les cèl·lules vives representades en la botànica i la natura, i com aquestes poden crear música, una música que en veu de l’austríac afirmava que «la música és la llei natural relatada per al sentit de l’oïda». D’aquesta manera Webern idealitzava les sèries dodecafòniques, Víctor Vallés, sense emprar el serialisme, utilitza una unitat melòdica, rítmica o harmònica a la qual aplica el procediment matemàtic dels fractals (i principis de càlcul de les secció àuria) i deixa que aquesta evolucione aconseguint una unitat comprensiva de la peça. Allò més sorprenent és que de vegades, sobretot en la música festera, l’oient no percep a priori, que aquesta evolució està subjacent, en el fons, per la nitidesa de les melodies que són acompanyades per «dissonàncies estranyes», les quals només amb l’audició atenta et fan pensar que quelcom està succeint rere les línies que fan dansar els moros i els cristians.

Víctor Vallés no accepta encara els elogis, malgrat els premis i les consideracions que han fet de la seua música, sobretot l’electrònica estrenada i programada a diferents festivals (Barcelona, Argentina i França), admet que està en fase d’aprenentatge, d’investigació i la constant evolució. Reconeix que els seus professors li han transmès la necessitat d’absorbir les millors propostes dels compositors vius —dels moderns—, com per exemple Sanz-Burguete de qui ha aprés a obtenir exemples musicals —figures en música— d’altres arts (com l’arquitectura o l’escultura) aplicades a la música i Gregorio Giménez, del qual ha assimilat la seua dedicació tossuda i impenitent —i sofriment continu— cap a la música electrònica.
Música acusmàtica (només electrònica), electrònica mixta (instruments convencionals més electrònica en viu), música de cambra per a diferents ensembles i música per a banda simfònica (peces simfòniques i música festera) formen un extens catàleg que segueix en augment amb una personalíssima manera d’entendre la música pura, sense programa i insistentment en constant evolució de manera interna i amb perspectiva històrica. Potser per això, quan li demana que em destaque, què escolta amb major fervor i passió, m’assenyala les Variacions Goldberg de Johann S. Bach —un exemple “barroc” d’evolució a través de trenta variacions amb un motiu unificador: l’harmonia—, el Concert per a piano i orquestra en sol major de M. Ravel —darrera obra important del francès amb influències musicals de la dècada dels trenta (XX)— i qualsevol cosa de Witold Lutoslawski.

Entre les primeres obres, compostes entre l’etapa formativa i els primers anys de singladura lliure destaquen peces de música de cambra, en un sol moviment, que defineixen clarament l’estil compositiu i les seues característiques pel que fa al procés creatiu (basada en els fractals i les figures musicals) com el “Quartet núm. 1” (2005) per a corda, el sextet per a metalls i piano “San Fernando” (2006), “La Tombeau de la vals” (2008) una peça per a piano amb una estètica que s’aproxima a l’impressionisme, amb un tractament unitari on petites cèl·lules es desenrotllen cohesionant-la. A partir del 2008 fins el 2012 comença a treballar en la que serà la seua primera obra simfònica per a banda “Mutacions”. Durant aquesta primera etapa, (2005-2008), pel que fa a la creació de música acusmàtica (només electrònica) veuen la llum obres interessants i que guarden dins d’elles petits homenatges, de vegades imposats per la celebració institucional i d’altres zelosament premeditades: “Aquaglass” (2007), sons d’aigua i vidres expliquen una estranya convivència, el recipient conté l’aigua o l’aigua defuig de ser continguda; “Simfonia per a bombo i plats” (2008), explica Vallés «una de les peces que més satisfaccions m’ha donat», l’obra plasma com percep un concert de percussió una persona amb diferents percentatges de sordesa; “Crónica de un viaje… anunciado” (2008) composta per petició de l’AMEE forma part de l’homenatge realitzat pel 60è aniversari de la primera obra acusmàtica (música concreta) de Piere Schaffer “Étude aux chemins de fer”, l’obra del francès empra diferents sons de la locomotora però Vallés va més enllà i inclou tota la gamma de sons vinculats amb els trens, des de xiulets fins a sotraguejos, però s’inclouen més mitjans de locomoció, creant un paral·lelisme metafòric entre l’evolució en l’ús dels mitjans i l’evolució de la música concreta, creant un viatge evolutiu pel que fa als materials apareguts; en les darreries d’aquesta «primera etapa» apareix la primera obra d’electrònica mixta “Noicoluve-Evolution” (2008) per a saxo tenor i electrònica que iniciarà un període de maduresa, en la mesura que això siga possible entre els compositors cronològicament jovenívols, potser millor podríem parlar d’assoliment dels processos o de la tècnica personificada, que el conduirà a crear peces de magnífica sonada; no obstant, en 2008, inicia la seua obra per a banda simfònica “Mutacions”, 1r premi de la IV edició del concurs de composició per a banda de música Vila de Muro (2012), l’obra, seguint el procés creador del vergerí rebutja la programàtica, les melodies i textures (macroestructures o moviments) es creen a partir de l’evolució de petites cèl·lules, es barregen sèries dodecafòniques i motius creats per l’afegitó d’intervals, creant textures que només pretenen sorprendre per l’espontaneïtat dels xocs tímbrics.

A partir de 2009 comencen a aparèixer les primeres composicions per a la música festera, tot i sense renunciar a la seua vertadera passió, l’electrònica, i destacades obres de cambra per a diversos conjunts, així trobem obres com: el “Quint núm.1” per a metalls (2009); “Cristians de la marx”illa”” (2009) primera peça dedicada a la música festera; “Cons-truc-tion” per a flauta i cinta (2010) on el títol explica metafòricament el procés de composició, recordem l’evolució constant en el vergerí a partir de cèl·lules petites; “Tensions” (2011) és una de les obres més cridaneres i sensuals, pel que fa la instrumentació, per a piano de joguina i electrònica, el xoc tímbric, premeditat i molt treballat creen atmosferes vaporoses i punxats, sensacionals; “AureAurea” per a clarinet i electrònica (2011) està composta a partir dels càlculs de la proporció àuria; “Àgueda” (2011) primera marxa mora i 1r Premi de la XLVIII edició del Concurs de música festera d’Alcoi, composta a partir de la intervàlica i la rítmica dels primers compassos de la introducció de l’”Amor Brujo” de Manuel de Falla, aplicant-li variacions i mutacions, similar al tractament del dodecatonisme per construir les sèries, creant així una peça densa en textures però contrastant i dinàmica alhora.

2012 és un any molt prolífic per al vergerí que segueix el patró de composició eclèctic pel que fa a les formes, així trobem “2(AIEAIO)5” (2012), és al darrera obra acusmàtica, només electrònica, composta per petició de l’AMEE i el seu 25è aniversari, és una peça on Vallés barreja elements sonors de les peces electròniques compostes fins aleshores (Simfonia per a bombo i plats, AureAurea i Cons-truc-tion); “Mail trio” (2012) peça per a clarinet baix i electrònica és una peça d’aproximació a la interpretació amb electrònica; “Homenatge a Will-Greg” (2012) per a tuba i piano, on amb un llenguatge dissonant entrellaça melodies que fan d’homenatge a dos dels concerts per a aquest instrument més prestigiosos com són el “Concert per a tuba” de Vaughan Williams i el “Concert per tuba” d’Edward Gregson el qual també va homenatjar Williams, introduint una melodia d’aquest en el seu concert per a tuba; “Quintet núm. 2” (2012) per a vent amb una estructura en forma d’arc, i que tant caracteritzarà la seua música, amb clares influències en el procés de composició, amb un vessament entre la música electrònica i la música instrumental i amb textures diverses i contrastant des del puntillisme sonor (que recorda als hoquetus medievals) i les melodies acompanyades (entenem, melodies no estàndards, o clàssiques); “Ecuador Fester a Villena” (2012) fou el 1r premi del Concurs de composició de música festera “maestro Manuel Carrascosa” de Villena, és un pasdoble on les melodies presenten nitidesa i rebutgen les duplicacions sense renunciar al desenvolupament de les cèl·lules melòdiques generadores de la peça.

>

L’any 2013 s’inicia amb la que és al meu parer, una de les millors obres del seu catàleg, fins i tot ell mateix reconeixia que «és impossible pensar, i no pots dir, que un dia vas a compondre una gran obra,… marcar-te aquest objectiu», però potser les coses, les idees, apareixen, gràcies a l’avantguarda, sinònim d’investigació i recerca, i mostra d’això és “Constuction II” (2013) per a clarinet baix i electrònica (també hi ha versió per saxo baríton) amb la forma recurrent en tantes altres peces de la forma d’arc (acabar igual com comença), l’obra és tot una metàfora de sonoritats suggerents, i suggestives; “Cloe Pont Prada” (2013), 1r premi de la XVIII edició del Concurs de composició de música festera de Benidorm, és un pasdoble, que com Víctor Vallés indica jocosament, «és un gran fractal», a partir del material del primer compàs compon tot el pasdoble, exagerant la comprensió auditiva, evitant les duplicacions i emprant sonoritats quasi cambrístiques; “Emma” (2014) és un farcit d’homenatges, primerament a la seua filla i en segon lloc al que molts consideren un dels màxims exponents de la música festera i alhora un «(re)evolucionador» de la mateixa, la marxa mora fa girs i pren en préstec motius de la mítica peça “Ambaixador” d’Amand Blanquer i Ponsoda. Podem observar que una de les principals inquietuds de Víctor Vallés, i que ell mateix afirma, és l’evolució dins de cada obra, no és tant l’evolució de la pròpia música, encara que això ho establirà la perspectiva del temps, evident en la tècnica compositiva i en la recerca d’avantguarda triada per ell, amb prudència i humilitat no vol que se’l considera un revolucionari, ara bé pretén que la música no involucione. Aquesta involució, —sincerament menyspreable i fastigosa—, aquest tornar enrere és tornar als antics, al domini sobre l’art de la burgesia, la mateixa que denunciava el professor i doctor Calaforra. Bé està interpretar els antics, allò que en literatura anomenen: els clàssics, —naturalment—, encara que caiguem en les reinterpretacions fora de tota estètica i contagiades de malalties sociològiques «segle-vintenesques», per a això està la crítica objectiva, tanmateix però continuar amb estètiques involutives és posar pals a les rodes.

Una màxima, de capçalera, o de frontó decoratiu perdurable: «compondre és crear, enganxar a l’intèrpret, sorprendre’l de vegades,… la gent (els compositors) pensen més en fer-se famós i que li diguen quant d’espectacular és la seua música, que en viure la composició com un art , com a element que està en constant evolució» diu Víctor Vallés. Després de tot, la música, —la nostra—, està sustentada per moderns, algun dia seran —serem—, antics, tan bon punt tinguem la certesa de no posar tanques a l’evolució, deixem-la doncs que ens porte onsevulla. Aleshores sabrem i podrem valorar, si aquesta avantguarda és bona o dolenta, al remat serveix també per això, per fer-te una idea del passat, al qual cal jutjar-lo amb la coneixença del present.

Sí, potser tot són, complicacions dels moderns i dèries dels antics.