«Abans d’ahir l’altre, a alta hora de la nit, és a dir a les petites, a plena nit o a les negres de la nit, començava jo a fullejar…» Si no s’han trobat, ja els indique que així iniciava un article, de febrer de 1985, Joan F. Mira, recollit a “Punt de Mira i altres papers”, parlant, amb cert punt sorneguer i congratulació, per l’adquisició (que havia fet ell) d’un exemplar del Diccionari de locucions i frases fetes. A tot això se’m va ocórrer aquest article de Mira mentre escoltava uns «lieder» d’Eduard Toldrà. I per què no li diem cançó?, em vaig preguntar. Per sort, aquesta mena de dubtes, sobre quins mots i termes estrangeritzats del vocabulari musical són correctes o tenen traducció al valencià, es poden resoldre amb una ràpida ullada en el Vocabulari de la música, elaborat per l’AVL amb l’assessorament de la FSMCV, i presentat fa pocs dies, el qual com feu Mira amb el Diccionari de locucions i frases fetes, jo també he adquirit. I deia Mira al seu article: «Llibre, per cert, no comprat a baix preu, ni a bon mercat ni a un preu llançat, ni per quatre cèntims, ni per cap preu o per cap diner, tot s’ha de dir, cosa que el fa més estimable», per sort totes aquestes locucions referides al valor econòmic de l’exemplar que jo havia adquirit, sí són atribuïbles. Una sort això, un sortilegi sublim poder gaudir d’un vocabulari propi de termes musicals amb traducció al valencià, per quatre cèntims (per quatre xavos, diríem al meu poble, o per cinc gallets, o per dos quinzets com diu la cançó popular). La cosa és de praxi. De diverses praxis, i a mi m’és de gran utilitat. Per a aquells que ens estimen els dos mons paral·lels, l’escriptura i la música, poder gaudir ara per ara d’un Vocabulari de la música i d’un Diccionari normatiu és com aquell camioner que porta a sengles costats un sant per tal que el guie pel bon camí i tinga un bon viatge. No ens eixirem pels vorals. Ara no en tenim ja excuses per emprar mots incorrectes ni estrangeritzats, ni caldran les cursives, ni les cometes. Ara qui escriu de música, o música, té recursos a l’abast per escriure amb propietat, sense caure en l’error, ara l’editor de text ja no li marcarà amb roig els mots incorrectes. No, això ja no passarà i m’alegra que una entitat pública, meua, nostra, haja llançat un Vocabulari de la música que almenys a mi m’és de vital necessitat i importància, perquè escric sobre música i escric música. Ara no tinc cap barrera, com tenen encara altres disciplines, per viure en valencià les meus passions, escriure i la musica.

Mentre seguia escoltant els «lieder» d’Eduard Toldrà (per cert plural del mot alemany lied: [al] m. Composició vocal breu, amb acompanyament instrumental o sense, característica del Romanticisme alemany. Cast: lied; Angl: lied. “Vocabulari de la música”, Col·lecció Vocabularis, AVL 2013), vaig pensar si, els meus companys catalans, aquells que escriuen de música i música, tindran la mateixa sort de tindre a l’abast els recursos que a mi, ara el meu país, m’ha posat a l’abast: un Diccionari normatiu i un Vocabulari de la música. Clar, ells i nosaltres, tenim accés mitjançant Internet a la Gran Enciclopèdia Catalana i el mot lied té entrada. Per mal d’alguns, autoproclamats incultes, igual o molt, amb una definició excessivament semblant al que dóna el Vocabulari i el Diccionari de l’AVL.

>
Quatre cançons. Eduard Toldrà. Dalmau Gonzalez & Liliana Maffiotte.
Giovanni Bellucci

Com que els «lieder» de Toldrà són breus (com indica la definició que han de ser), tot seguit vaig pensar en altres cançons, aleshores, capficat en la felicitat pels materials dels quals ara dispose per al meu treball, vaig voler escoltar Combat del somni de Frederic Mompou. El llenguatge dissonant de la cançó em va preocupar pels meus companys catalanòfils, perquè realment la Gran Enciclopèdia Catalana és d’àmbit privat i a més a més cal ser subscriptor si vols accedir a la Enciclopèdia catalana de la música. No tenen un material de procedència pública, és a dir, d’alguna manera els ens públics catalans, que regulen i vetllen per la llengua són una mica desconsiderats amb els músics i escriptors sobre música catalans, perquè no els ofereix ni tan sols un vocabulari en línia, com jo ara tinc, per tal de guiar-los o assessorar-los en els dubtes que puguen tindre en els exercicis de les seus funcions, o desenvolupant les seus tasques d’escriptors o músics, pensava mentre seguia la cançó de Mompou. Clar, tenen l’optimot i el Diec2 de l’IEC. Ara que, paradoxalment, ara per ara aquestes dues eines no recullen el mot lied (ni tampoc el plural «lieder»), sinó que et remet a l’entrada: cançó.

Veieu com el senyor Rus, abanderat dels incultes, té raó, «qui li va dir a ell, que el seu net ara resulta que és noi?», si el Vocabulari de la música i el Diccionari normatiu diu que cançó és lied i l’IEC diu que lied és cançó, només significa que l’entrada de: valencià, del Diccionari normatiu, és incorrecta. Perquè per a nosaltres el mot lied, mot alemany, en valencià és lied, i en català és cançó, per tant amb aquests petits detalls, per a aquesta gent, queda palesada la distanciació i diferenciació de la llengua. Equidistants com el gregorià i el serialisme integral.

«…amb tan poderós instrument locucional (sic) a les mans, més d’un escriptoret acabarà xerrant per setze.» Acaba afegint Mira en el seu article, i no se’n va anar de molt, perquè d’ençà el 1985 fins avui s’ha parlat molt i sense substància i a més inri fins i tot es vanaglorien de ser poc substanciats. L’última frase de l’article és confirmatòria: «I si no, al tiempo, que és bon castellà de carrer», però com que els parlava del Vocabulari de la música, el de l’AVL, doncs ja us dic que seguiran escrivint música amb notes, l’agògica en italià i qui escriu «lieder» o cançons ho farà en qualsevol llengua que li done diners, perquè malauradament els músics (clàssics) sempre hem viscut sonats per Madrid, i no d’ara, que fins i tot Toldrà, Mompou, Montsalvatge,… escriviren «lieder» en castellà. Serà per allò que diuen que la música és un llenguatge universal? Sí, però els anglòfons bé que fan servir l’anglès, els russos el rus i els francesos, en alguns casos, el francès,…

>
José Carreras. Combat del somni. F. Mompou.

Giovanni Bellucci

Això està cantat, caldrà cantar la palinòdia i cantar les veritats. Altra cosa serà com sone, que serà en italià i en castellà, i si no, quantes òperes o «lieder» se escriuen en valencià?