Els amants de la música clàssica sabran ràpidament qui fou Herbert von Karajan. I de segur que, volent o no, més d’un disc compacte tenim a casa dirigit pel mestre salzburguès. És inevitable, impossible d’esquivar, qualsevol que tinga una gravació d’alguna simfonia de Beethoven, Brahms, Mahler, Bruckner o algun poema simfònic d’algun compositor romàntic alemany (o d’influència alemanya: Sibelius, Grieg,…) amb la Filharmònica de Berlín, indivisiblement, el director és Karajan. Fou un dels més grans i prolífics directors d’orquestra dels anys centrals del segle XX. Especialitzat en la música dels segles XVIII al XX centreeuropea, és a dir dominava com ningú tots els grans compositors de la vella Europa, amb especial coneixença dels compositors germànics i austríacs, l’òpera italiana i els romàntics alemanys. Havia estat director de les més prestigioses orquestres europees del segle XX (Viena, Berlin i Londres), i era director oficial de les firmes discogràfiques Deutsche Grammophon, Decca i EMI. Els seus biògrafs diuen que no entrava en política, però sí es movia com a peix a l‘aigua davant les disjuntives sociopolítiques venidores tant a Alemanya com a Àustria. De manera intel·ligent, quan albirava que el Tercer Reich enfilava el govern alemany s’hi apuntà al partit nazi i una vegada Hitler en el poder, Goebbels el va incloure en la «Gottbegnadeten-Listen» (llista dels beneïts per Déu), però malgrat la seua filiació amb el NSDAP per a poder seguir treballant durant el règim nazi va estar censurat pel mateix Hitler en produir una errada durant un concert, així, el Führer va declara que no dirigiria mentre ell visqués el Festival de Bayreuth (recorden la trinitat: Nazisme-Wagner-Bayreuth). Caigut el règim hitlerià va haver de canviar la jaqueta per tal de netejar el nom i no sofrir un apartheid. Per a recobrar la confiança i la desimboltura al capdavant de les millors orquestres després de la II Guerra Mundial va fer servir un avi de la seua dona que era jueu per tal de (re)produir la castedat política en la seua vida social i professional. Això juntament la censura en el festival de Bayreuth li va servir per tal que l’Europa repudiada amb el nazisme li tornés a obrir les portes paulatinament. Això, i evidentment el seu talent i sapiència d’un recorregut inigualable fins aleshores per tal de traure el suc a les obres mestres de la música clàssica.

La sort que tingué el gran mestre Herbert fou que durant el seu regnat amb la batuta no existien les xarxes socials i, Internet encara era un sistema de comunicació d’àmbit militarista i de serveis secrets, altrament de no haver estat així o d’haver esdevingut actualment, a hores d’ara de ben segur el bo de Herbert haguera aparegut en un llistat com el què els darrers dies està commovent les xarxes social. Els «fills del franquisme» és un piulada que està fent escridassar-se més d’un cibernauta amb un muntatge amb fotografies i els llinatges vinculats al franquisme d’alguns poderosos senyors i senyores de la vida sociopolítica, empresarial i cultural actual. I una cosa està ben clara, avui amb el recurs tecnològic d’Internet a l’abast de tothom i amb l’accés a l’hemeroteca, ràpidament a hom li fan un vestit o una jaqueta, a mida, que el retracta per a sempre i el vincula a una determina disposició a la malversació, acció i inclinació política, que pot ser ara i ací, en democràcia (!?), no està ben vista per als negociats polítics, econòmics i culturals.

Un altre exemple, més simplista, «doblement blasquista», més de «Cañas y Barro» o «Arroz y Tartana», o albuferenc si prefereixen, de canvi de jaqueta també l’estem veien des de la darrera setmana, amb el judici al senyor Blasco i el cas Cooperació. Qui no s’ha molestat (si es té interès per saber-ho clar) per veure de quin llinatge i casta prové aquest senyor, entranyable alzireny, format «Entre Naranjos»? A saber, i segons les circumstàncies ha portat jaqueta del: PCE, MCE, FRAP, PSPV-PSOE, PP i lliure adscripció, que no se sap ben bé que és però el manté amb ocupació, vull dir amb feina i sou, o amb batuta per a dirigir romanents públics, recordant al bo de Herbert. Ara, tot i això sense dirigir cap orquestra ni ser expert en la primera escola de Viena (ni en la segona). I siguem realistes, a Herbert von Karajan el van saber perdonar pel seu talent i la necessitat de la seua magnifica manera de fer guanyar diners a les discogràfiques. Pot ser ací, nosaltres, pensant al voltant de 1945, no ho haguérem entès això del canvi de jaqueta, però a l’Europa centrípeta la música era i és irrenunciable i ningú podia permetre’s el luxe de rebutjar i obligar a l’exili un talent com el de Herbert. Si havia estat amic del règim nazi, doncs el perdonaren, mirant cap a altre costat, tot siga per mantenir a casa un talent musical, que el mateix Hitler havia censurat malgrat ésser un beneït de Déu. Haurem de perdonar nosaltres també als senyors imputats en les diferents trames de corrupció i que s’han canviant de jaqueta segons la situació sociopolítica? Jo no, però l’enquesta de la darrera setmana (la del PSPV) on donava al PP encara entre 34 i 36 escons, vol dir que les Corts estan plenes de «Herbets von Karajans», pot ser sense tant de talent per a dirigir sublimment orquestres i traure la passió de Beethoven, els sucosos desenvolupament de Bruckner o la psicologia melòdica de Mahler, però dirigint els fils dels diners públics són implacables i inigualables, uns beneits per la gràcia de Déu.

>

BEETHOVEN 9 SIMFONIA- TERCER MOVIMIMENT

Comparteix

Icona de pantalla completa