Nascut a Morella l’1 de juny de 1908, ingressà al Seminari de Tortosa el 1922 (on tingué per company el qui anys més tard seria el cardenal Vicent Enrique i Tarancon) on estudià els quatre cursos de Gramàtica, Llatí i Humanitats i on es va apassionar per la Història. Va ser ja al Seminari que el jove seminarista Milian Boix aconseguí un gran prestigi i admiració, com recordava el seu nebot Manuel Milian Mestre, “per les seves extraordinàries capacitats”. Per això mossèn Manyà deia de mossèn Manuel Milian: “Tenia un esperit recte i era molt formal i de caràcter. Era un home seriós i reposat i de gran prestigi. Era un alumne dels més avantatjats ”. Entre 1920 i 1925 Manuel Milian va aprendre Paleografia sota els auspicis de Manuel Betí, i la va complementar a Tortosa, de la mà de l’historiador Enrique Bayerri.
Va ser ordenat prevere a la catedral de Tortosa el juny de 1933, i el 22 d’aquell mes, octava de Corpus, Milian celebrava la primera missa a Morella. Tot i que el seu primer destí va ser el poble de Palanques, el bisbe Félix Bilbao li va manar que fera l’inventari monumental de la diòcesi, degut a la seva extraordinària capacitat intel·lectual. D’aquesta manera va catalogar tot el conjunt monumental i artístic del bisbat de Tortosa, que fins el 1960 arribava pel sud fins a la Plana Baixa. Al llarg de dos anys, Milian visità totes les parròquies, ermites, santuaris i convents de la diòcesi, fins que el 1935 presentà al bisbe l’Inventario Monumental Dertosense. Com diu mossèn Josep Alanyà i Roig, en l’obra El inventario Monumental Dertosense. Su relevancia y sus dos protagonistas: el obispo Félix Bilbao y D. Manuel Milian (1935-1940) el bisbe Bilbao “tenía muy claro que el joven presbítero, nombrado cura de la pequeña parroquia de Palanques, reunía en su persona todas las cualidades que ofrecían plena garantía de éxito a la tarea que le encomendaba”.
L’1 de març de 1935 va ser nomenat regent beneficiat de Forcall i durant la guerra va estar amagat en aquest poble. El 1938 va ser nomenat rector de Forcall i de Villores. Durant la postguerra, Milian es dedicà a recuperar el patrimoni històrico-artístic de la diòcesi, a curar les enemistats que havia produït la guerra, a restablir les romeries a les ermites i santuaris del bisbat i a recuperar les danses processionals com els dansants, dels segles XIV-XV, les gitanetes o teixidores, els arquets, les llauradoretes. Amant de les tradicions populars, recuperà la Santantonà de Forcall i la Setmana Santa, restituí el cant litúrgic i formà una escolania d’adolescents.
Durant els anys 40, Manuel Milian Boix va reiniciar la seua tasca científica, desplaçant-se a Tortosa, Barcelona, València o Madrid, per estudiar els seus arxius. A València treballà als arxius del Patriarca, el de la Catedral i el Municipal i també en el del Regne de València i en l’Acadèmia de Belles Arts. També va investigar temes etnogràfics i folklòrics i com a bon medievalista, també estudià la figura de Benet XIII, el papa Luna.
Va ser nomenat membre del Centre de Cultura Valenciana, de la Societat Castellonenca de Cultura i de la Real Academia Espanyola de la Historia.
El 1952 va passar a ser rector del Perelló, al Baix Ebre i el 1955 va ser nomenat capellà de l’asil de Vinaròs. El 1963 es traslladà a Roma per treballar a l’Arxiu Secret Vaticà i finalment, el 1981 traslladava definitivament a Morella, on morí el 4 d’abril de 1989, ara ha fet 25 anys.
En l’obra Mossèn Milian y el inventario de una diócesis partida. De Félix Bilbao y Ugarriza a Ricardo Marí Carles y Gordó, pasando por Manuel Moll y Salord, de Josep Monferrer i Guardiolà, mossèn Milian va ser ”un home fidel a l’Església, fort davant la marginació episcopal i prudent, com correspon a un prevere digne d’aquest nom”.
Com ha dit el seu nebot, Manuel Milian Mestre, “Mossèn Milian ha estat un reconstructor, un home d’acció que mai no es va resignar a que s’oblidés el patrimoni de l’esperit del seu poble”.
