No costa gens d’imaginar el moviment incessant i enèrgic de les llargues piques enlairades per damunt dels caps, lleugerament inclinades, a punt de baixar per escometre i clavar-se en els cossos dels adversaris en el moment oportú; ni tampoc les llampades encegadores emeses sense interrupció, entre cames, braços i potes, per les fulles mortíferes de les espases abans d’embrutar-se de sang; ni l’estrèpit dels colps de metalls i fustes, homes i bèsties; ni els renills dels cavalls, ni els crits d’ànim; ni els de dolor. A penes si veiem uns quants dels milers de combatents que van enfrontar-se, tanmateix percebem la magnitud de la càrrega; l’atapeïda escena en què soldats i animals s’amunteguen al voltant dels dos líders, clarament destacats, així ho indica. A l’esquerra, des de la seua muntura, Alexandre, protegit pels heratoi, els companys o germans d’armes, fita de manera serena Darios, el qual, dempeus sobre el carro de guerra, amb gest alterat, els ulls una mica desorbitats, esglaiat per la decisió amb què avança el seu enemic, s’agarra a la barana amb una mà per suportar els sotracs del vehicle ara que l’auriga –sembla que li ho acabe d’ordenar- esperona els magnífics corsers negres amb la tralla i prova d’escapolir-se’n, obrint-se pas entre els membres del seu l’exèrcit. Conten les cròniques que en l’atropellada fugida va haver d’abandonar el carruatge i va perdre el mantell i la llança, peces que en qualitat de trofeus va recollir Alexandre.
“Mosaic d’Alexandre el Gran”, ca. 200 aC, Museu Arqueològic de Nàpols
Aquesta representació de la Batalla d’Issos (333 aC), en què els macedonis, comandats per Alexandre el Gran, van derrotar de manera humiliant els perses, encapçalats per Darios III, es va descobrir en 1831 a la Casa del Faune de Pompeia, on decorava l’exedra rodejada de columnes que recau sobre el peristil central. El Mosaic d’Alexandre el Gran (ca. 200 aC), dit també Mosaic d’Issos, és una de les nombroses reproduccions que es van fer de la pintura de Filoxé d’Eritrea encarregada per Cassandre, fill del successor d’Alexandre, una de les obres d’art més admirades de l’Antiguitat, posteriorment desapareguda. Enmig de l’aldarull, en primer terme, crida l’atenció una acció ben singular: un soldat persa moribund, caigut als peus dels cavalls, just davant de la gran roda del carro de Darios, alça l’escut i contempla la seua cara sobre la superfície brunyida. “Vol saber qui és abans de morir”, assegura Alberto Manguel. “En el transcurs de la vida el nostre rostre canvia… La mort (que com van advertir els profetes, ens ofereix “aquest espill de perpetu record”) dóna pas a un altre tipus de mutació. Però abans que la calavera es desfaça en pols, hi ha un últim rostre que podem considerar nostre i que, si la sort ens acompanya, podem contemplar… Aquest és el rostre que veu el soldat persa”, diu l’autor argentí (Leer imágenes, 2000).
“Mosaic d’Alexandre el Gran” (detall del soldat persa moribund), ca. 200 aC
El guerrer s’esguarda abatut, amb els ulls tristos -potser per allò que no farà, per les persones que no veurà, pels llocs que no trepitjarà, pel que no coneixerà-, aliè per complet al que ocorre allà mateix, als costats, per dalt; ja no li interessa res d’un món del qual prompte partirà. Encara és viu, però; i en aquests postrems instants, mentre conserve la força necessària per sostindre aixecat amb una mà l’espill improvisat, n’escrutarà cada detall de les faccions, cada indici de les arrugues que no han aparegut perquè no ha arribat a l’edat en què la pell es clevilla. Tot ha passat molt ràpid, de fet no ha tingut temps d’adonar-se del que ha succeït; malgrat que sempre ha estat conscient del perill, mai no pensava que periria en aquestes circumstàncies. Després del bac, en qüestió de segons, ha assumit l’estat en què es troba, s’ha asserenat i, com si haguera estat preparant-se des que va nàixer, ha cercat in extremis la seua faç reflectida a fi d’observar-la amb deteniment i copsar la veritat, per dura que siga. I en aquest acte, l’últim que durà a terme, la imatge irreal, deformada i imprecisa que li ofereix la brillant làmina daurada, com un llamp, li mostrarà paradoxalment la veritable fesomia, sense alteracions, tant la part fosca i dolenta com la lluminosa, tant les ferides produïdes pels desigs no complits com la saludable llisor concedida pels temps de felicitat. “És la reflexió de l’artista sobre el fet de morir i sobre l’immemorial imperatiu de saber qui som abans de deixar de ser; és la versió romana d’aquesta interrogació tal com la concebien els contemporanis de Sèneca”, afirma Manguel. Una pregunta que de manera inevitable sorgeix sempre que escorcollem l’espectre que aguaita des de l’altre costat de l’espill cada vegada que ens posem al davant.
