A punt de penetrar a l’angost corredor de murs alts que s’obri davant, una peculiar olor t’ompli els narius i provoca d’immediat que el cervell se t’amare de sensacions i records literaris. De fora estant, en una primera ullada, només albires uns barandats de maons a la vista, molt prims, en general de tonalitats clares, però també amb tocs de diversos colors, col·locats de manera prou irregular. Així que hi poses el peu, no pots evitar passar-hi les mans, per damunt d’aquestes singulars peces constructives, no d’argila, sinó de paper, que, a banda i banda, tanquen el reduït pas; ara que t’hi endinses i que a la intensa flaire se n’afegeix la textura, la seua presència contundent t’aclapara, tant per la impressionant materialitat com per fer-te sentir en una mena de tall efectuat en el mateix gruix del saber.
Passage, una obra que es va presentar en 2004 a la Municipal Gallery de Bratislava, la capital de la República Eslovaca, no és la primera obra que l’artista d’aquesta nacionalitat Matej Kren ha realitzat amb llibres. En 1994, a la Biennal de Sao Paulo, a Brasil, havia dut a terme la peça Idiom –posteriorment instal·lada a la Biblioteca Municipal de Praga-, una edificació cilíndrica, una espècie de torre de cinc metres d’altura, alçada amb volums superposats, a l’interior de la qual es podia aguaitar a través d’una obertura en forma de llàgrima. Dins, un espill al sòl i un altre a la part superior, creaven un espai sense fi en el qual l’espectador corria el perill d’abismar-se. En 2000, va muntar per al pavelló txec de l’Expo de Hannover (Alemanya) Gravity Mixer, un altre enorme bastiment de planta circular que contenia al bell mig una estructura rotatòria amb miralls que aconseguia multiplicar aquella cavitat llibresca fins a l’infinit.
Matej Kren, “Idiom” (interior), 1994
Tot plegat et fa vindre a la memòria
La biblioteca total de Jorge Luís Borges, un relat aparegut en la revista
Sur, en agost de 1939:
“Todo estará en sus ciegos volúmenes… Todo, pero las generaciones de los hombres pueden pasar sin que los anaqueles vertiginosos -los anaqueles que obliteran el día y en los que habita el caos- les hayan otorgado una página tolerable.
Uno de los hábitos de la mente es la invención de imaginaciones horribles.
[…] Yo he procurado rescatar del olvido un horror subalterno: la vasta Biblioteca contradictoria, cuyos desiertos verticales de libros corren el incesante albur de cambiarse en otros y que todo lo afirman, lo niegan y lo confunden como una divinidad que delira.”
També en 2004, Matej Kren executa Omphalos, una escultura en forma de casquet esfèric de 250 cm. d’alçada que amb el seu títol ja al·ludeix al símbol considerat el centre del cosmos des de l’antiga Grècia, on adquiria forma de muntó de pedres sagrades. Cruïlla de les quatre avingudes de l’univers, sovint indicada –sobretot als claustres- per un arbre, una columna o un pou, de vegades cobert per una cúpula, un punt a través del qual passa l’eix del món, el que connecta les entranyes de la terra amb la volta celeste. Omphalos, melic, monticle de llibres que s’eleva des de les profunditats cap a la llum.
Matej Kren, “Omphalos”, 2004
En Book Cell (Centre d’Art Modern Fundació Gulbenkian, Lisboa, 2006), repeteix el mateix procediment per aixecar un mòdul de planta hexagonal amb un corredor d’espills que fragmenten i augmenten l’habitacle. Impossible no pensar en La biblioteca de Babel (El jardín de los senderos que se bifurcan, 1941), un altre conte de Borges, posterior al ja citat, que comença amb aquestes paraules: “El universo (que otros llaman la Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en el medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores y superiores: interminablemente.”
Matej Kren, “Gravity Mixter”, 2000
En 2010, al Museo di Arte Moderna de Bolonya, en Scanner, combina el passadís i el nucli circular amb espills i una il·luminació intermitent a la manera de l’aparell que li cedeix el nom. Dintre, el conjunt apareix i desapareix de la nostra vista sense interrupció seguint la seqüència del procés d’escanejat, en una exploració contínua de l’immens bagatge de coneixements que s’hi acumula. Aquestes arquitectures de llibres de l’artista eslovac s’erigeixen, com les construccions de pedra en sec, amb un material únic capaç de dotar-les de solidesa sense haver de recórrer a res més. Un objecte que disposat així ens retorna la imatge del que som. No debades, a la pregunta amb què inicia Borges –avui sembla inevitable haver de tornar a esmentar l’escriptor argentí- l’article Alguien sueña, publicat en 1984 en el periòdic La Nación: “¿Qué habrá soñado el Tiempo, que es, como todos los ahoras, el ápice?”, una de les respostes que dóna al llarg del text s’escau perfectament a les obres que hem vist: “Ha soñado el libro, ese espejo que siempre nos revela la otra cara.” Potser, el veritable rostre.
