El retrat que pinta Mary Cassatt de la seua mare llegint Le Figaro còmodament asseguda en una butaca, concentrada, amb gest adust, respon –com veiem la setmana passada-, tot i tractar-se d’una activitat domèstica, privada, a les profundes transformacions que, quant al paper de la dona en la societat, estaven produint-se a finals del segle XIX en alguns països europeus. En els mateixos anys, l’artista realitza un altre parell d’olis en què apareixen figures femenines, ara més joves, capficades en la lectura d’un periòdic: Lydia Cassatt llegint el diari, de 1878-79, i Dona llegint en un jardí, de 1880. Ambdues presenten, en sentit invers, una composició semblant a l’anterior, en la qual la diagonal predominant formada pel cos una mica reclinat queda interrompuda per la línia dels fulls i dels braços. També coincideixen els vestits de totes tres, blancs, impol·luts; un vestits que en aquell moment, per a l’espectador comú, devien suposar un fort contrast respecte al fet representat, doncs “no hi ha res que constituesca un signe d’identitat sexual més superficial, però a la vegada més persistent, que la roba. En cap altra època es van diferenciar tant les robes masculines i les femenines ni es va exercir una vigilància tan estreta sobre les transgressions en matèria de vestimenta en imatges de conformisme i submissió”, afirma Anne Higonnet (Dones i imatges,1990).
Mary Cassatt, “Lydia Cassat llegint el diari”, 1878-79, oli sobre llenç
No sabem quins diaris tenen entre les mans, podria tractar-se d’exemplars de la premsa generalista i convencional, com en el cas de
Le Figaro –amb el qual també apareix Camille Monet en el quadre de Renoir que comentava fa unes setmanes-, o d’alguna de les nombroses capçaleres vinculades al moviment feminista sorgides al llarg d’aquesta centúria. No res que puga causar estranyesa tenint en compte que, quant a aquestes últimes, arran de la Revolució de 1848, a França es van crear
La Voix des Femmes i
L’Opinion des Femmes, iniciatives seguides a d’altres països com Alemanya, Gran Bretanya, Estats Units i Suïssa. A Ginebra precisament, en 1868, “Marie Goegg-Pouchoulin redacta durant deu anys
La Solidarité, primera tribuna internacional per a les feministes; a EEUU, després de desestimar una revisió constitucional a favor dels drets de les dones, Susan Anthony i Elisabeth Stanton llancen
The Revolution; i a Itàlia apareix, per iniciativa d’Anna Maria Mozzoni,
La Donna, periòdic cosmopolita que cobreix l’actualitat feminista estrangera”. Un any més tard, de nou a França, “Léon Richer entra en escena amb
Le Droit des Femmes¸ i a Anglaterra, la
Ladies National Association, amb
The Shield, inicia una campanya contra la prostitució reglamentada” (Anne-Marie Kappeli,
Escenaris del feminisme, 1990).
Posteriorment, a les acaballes del segle, Catalunya, i més concretament Barcelona, es converteix en el centre de les dissidents de l’Estat Espanyol. Teresa Claramunt (Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931), dirigent anarco-sindicalista i obrera tèxtil, participa en la constitució de la revista El Productor i trau a la llum el fullet La mujer, consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas de los hombres. En 1896, Ángeles López de Ayala (Sevilla, 1858 – Barcelona, 1926), considerada la principal intel·lectual feminista d’aquesta etapa, posa en marxa El Progreso, un periòdic que reclama la llibertat i la república, fa una crida a la revolució i ataca la religió catòlica. Més endavant, també crea la revista El Gladiador, órgan de la Societat Progressiva Femenina de Barcelona.
Marguerite Durand, fundadora de La Fronde
En 1897, l’actriu, periodista i sufragista Marguerite Durand –qui escrivia justament en
Le Figaro, el de major difusió a França-, després d’assistir al
Congrès Féministe International funda
La Fronde (que apareix com a diari entre 1897 i 1903 i com a publicació mensual de 1903 a 1905), “un veritable focus de cultura feminista francesa”. La seua promotora obria d’aquesta manera el camí cap al periodisme professional de les dones ja que la gaseta estava dirigida, administrada, editada i escrita exclusivament per dones. Entre la gran quantitat de noms rellevants que hi van col·laborar, cal destacar el de Caroline Rémy, la primera periodista que va viure de les seues cròniques, i Hélène Sée, cronista política capdavantera, que assistia, junt als homes, a tots els debats parlamentaris. Aquesta capçalera feminista republicana “figura en el primer nivell dels periòdics francesos de l’època i ocupa un lloc destacat en la premsa europea”.
Mai no esbrinarem què llegien les protagonistes d’aquestes dues pintures de Mary Cassatt, tanmateix, vista la seua importància, no aniríem desencaminats si suposarem que, igual que milers de dones en aquests països, gaudien d’alguna de les publicacions que lluitaven per l’emancipació femenina i que, no ho oblidem, encara en ple segle XX, van haver de patir lleis repressives que sovint les van fer caure i fins i tot van portar les activistes i impulsores a la presó.
