Parlament amb ready made, per Sebastià Carratalà

En juliol de 1914, poc abans que esclate la Primera Guerra Mundial, un home de vint-i-set anys, alt i prim, d’abundant cabellera fosca pentinada cap enrere, d’expressió seriosa i mirada penetrant i una mica trista, vestit de manera elegant, entra al Basar de l’Hôtel de Ville, de París, sense un objectiu clar, només vol mirar el que hi venen per veure si hi ha alguna cosa que li resulte indiferent, que no acabe detestant o apreciant quinze dies després, que no li produesca emoció estètica, tot deixant-se portar per l’atzar. Finalment, compra un portaampolles; no té intenció d’utilitzar-lo com a tal, només hi posarà un rètol.

Enguany es compleixen, doncs, cent anys d’aquesta decisió, que esdevindrà transcendental en el món de l’art fins a un extrem que en aquell moment el seu artífex, Marcel Duchamp, no pot ni imaginar; ni tan sols sap encara com es dirà l’acció mampresa. En 1915, instal·lat als Estats Units, realitzà, seguint el mateix plantejament, altres peces que -apuntava l’autor en una entrevista concedida en 1967- “no eren obres d’art, no eren esbossos, i a les qual no podia aplicar-se cap de les expressions acceptades en el món artístic”. Se li acut anomenar-los ready made, a aquests artefactes. Empra la denominació per escrit més endavant, en febrer de 1916, en una carta enviada a la seua germana des de Nova York en què li comenta que va adquirir aquest estri considerant-lo una escultura ja feta: “I tinc una idea respecte al porte-bouteilles: escolta, aquí he comprat objectes del mateix estil i els tracte com a ready made, en el sentit de ja fet que done a aquests objectes. Els signe i els hi pose una inscripció en anglès…” En 1917, en va gestar un dels més coneguts, Fountain, un urinari signat per Richard Mutt.

En 1934, apareix el primer comentari important sobre aquest concepte en un text publicat per André Breton, líder del moviment surrealista: “Definició de ready made: objectes manufacturats promoguts a la dignitat d’objectes d’art per l’elecció de l’artista”. I assenyala l’historiador i crític Francisco J. San Martín que “el pensament de Breton és pervers, tant en la valoració d’aquests utensilis sense atributs com en la seua traducció política: el ready made seria una operació d’ascens social dels instruments industrials fins a l’exclusiu grup d’aquells fets a mà que viuen amb naturalitat als museus”. L’operació de Duchamp es fonamentava, per tant, en el fet d’abaixar els pressupostos estètics a fi de permetre que entraren al museu obres vulgars o banals o, fins i tot, inapropiades. “El ready made és el procediment que entén que l’art s’enfronta cara a cara a la seua pròpia dissolució com a disciplina”. Tanmateix, des de ben prompte, les institucions artístiques van establir-hi una estreta relació i l’acolliren en el seu si, dotant-lo d’un caràcter excepcional que no posseïa fora.

Tenint en compte les paraules de Breton, una actuació semblant s’ha produït en un altre àmbit en les darreres dècades. Només cal observar l’univers polític i canviar objectes sense atributs per persones sense capacitació per adonar-se que aquest territori es troba ple a vessar de càrrecs de tota mena que han estat elevats a una categoria que mai no els haguera pertocat si no haguera existit un cap de torn que, per motius sols explicables des del punt de vista de la lògica partidista i gregària, i de la tendència al nepotisme, que hi domina, els haguera col·locat en aquests llocs de privilegi, al costat d’altres que els ocupen per la seua vàlua i per mèrits propis. Una realitat que mostra de forma clara fins a quin punt han caigut els nivells de preparació i ètica d’una bona part dels representants públics, un punt que ara mateix s’ha tornat insuportable per a la ciutadania.

Paradoxalment, els nombrosos ready made polítics que avui formen part de les col·leccions, dignes d’estudi i acurada anàlisi, d’ajuntaments, diputacions, parlaments i governs no han tingut mai la finalitat de qüestionar el sistema que els crea, al contrari que els ready made artístics en un principi almenys, però estan aconseguint minar-lo des de dins amb perseverança i tenacitat. Potser el dia que salte tot per l’aire, els únics que es queden perplexos per l’ensorrament de l’edifici que els acull siguen els qui mai no haurien d’haver estat. Que no els estranye, els hi van posar sense que compliren els requisits mínims per pertànyer a aquests organismes i els van penjar un rètol.