Asseguts en uns graons tallats en la roca toscos i incòmodes, en una nit calorosa i estelada de l’estiu de 1984, escoltàvem Hècuba dirigir-se a Agamèmnon: “No hi ha mortal que siga lliure. Uns són esclaus de l’atzar, uns altres de les riqueses, uns altres de l’opinió aliena…” Al fons, darrere de les ruïnes de la scena, s’hi veien les llums de la ciutat i, més lluny, les d’altres pobles i del port, emmarcades per la mar obscura, enmig d’un silenci aclaparador. L’obra d’Eurípides es representava en la segona edició de Sagunt a escena, un festival que arrencava en aquells anys amb la intenció de revitalitzar aquest impressionant espai, el Teatre Romà, construït en el segle II, durant el període d’esplendor de l’antiga Saguntum. Un magnífic exemple d’aquest tipus d’arquitectura que aprofita la concavitat de la muntanya del castell per emplaçar la cavea o hemicicle amb l’orchestra a la part baixa, un poc més enfonsada que l’escenari format pel proscenio, el pulpitum i el parascenium, els seus elements característics entre d’altres.
El Teatre Romà de Sagunt, abans de la reintegració i la rehabilitació
Popular i culte, professional i amateur, de text i gestual, naturalista i simbolista, tràgic i còmic, absurd i didàctic, musical i de titelles…, el teatre es manifesta sota una gran diversitat de formes que també es trasllada a la infinitat de llocs on pot dur-se a terme: esglésies i paranimfs, sales tancades i a l’aire lliure, patis i claustres, auditoris i antics escorxadors o fàbriques o mercats, teatres grecs o romans i carrers, o places fonamentalment. Perquè, com explica Pere Gimferrer, “per als grecs, la plaça va arribar a esdevenir el centre de la discussió i de la saviesa. Però, a l’Europa medieval –i, per exemple, en el món islàmic d’ara-, la plaça pública és el lloc de la convivència i de l’esbarjo… Amb el Renaixement, amb el Barroc, amb la Il·lustració i després amb l’era burgesa, la plaça té tendència a esdevenir o bé monument o bé teatre” (Dietari, 1981).
El ‘Tractat d’Almisrà’ a la plaça de l’Església del Camp de Mirra.
I a la plaça de l’Església del Camp de Mirra (l’Alcoià), cada 25 d’agost, des de 1976, en un ambient en què es palpa l’entrega i l’entusiasme, s’alça el teló per posar en escena un drama històric de caràcter popular compost d’un pròleg, quatre actes i un epíleg. Es tracta del Tractat d’Almisrà, una recreació de l’entrevista que es va dur a terme en aquesta localitat la primavera de 1244 entre Jaume I i l’infant de Castella, el futur Alfons X el Savi, al llarg de quatre jornades, a fi d’arribar a un acord per establir la primera frontera estable del nou regne de València. Un succés del qual es tenien notícies gràcies a la Crònica o Llibre dels fets del Conqueridor i que es va consumar en un document que –afirma José Ferrándiz, escriptor nascut en aquest municipi, en el seu llibre Data almizrano.. (1994)-, “es va convertir en una eixida airosa i conciliadora entre les dues corones després de superar grans tensions que van estar a prop de portar-les a guerrejar: el Tractat d’Almisrà, un èxit de la diplomàcia medieval que va garantir unes dècades de pau entre els qui van acceptar signar-lo.”
Conta Ferrándiz que el manuscrit, però, no va ser descobert fins 1886, de casualitat, en la primera visita a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona de l’historiador de Dénia Roc Chabàs en un viatge en què curiosament l’acompanyava el cronista saguntí Antoni Chabret, amic seu des que estudiaven al Seminari Conciliar de València, qui estava a punt de culminar una història de la seua ciutat. Una anècdota irrellevant que d’alguna manera, feble, tot i que suggeridora, posava en contacte els extrems d’aquesta ruta fa 127 anys.
En 1994, amb motiu del 750 aniversari, el text actual, de Salvador Doménech, va ser revisat per la Universitat de València i ampliat per Maria Conca i Josep Guia en una escena en la qual –assenyala Romà Francès, president de l’Associació Cultural del Tractat d’Almisrà i actor que encarna el monarca- “Jaume I ateny una dimensió més enaltida”. En la peça, participen més de quaranta veïns del poble (de poc més de 400 habitants), grups de fora com la Colla de Dolçainers El Terrós de Petrer i la Colla de Campaners d’Ontinyent, i un bon grapat de persones que s’encarreguen dels aspectes tècnics. Cal destacar l’obertura musical de la compositora Matilde Salvador (Castelló de la Plana, 1918 – València, 2007).
El Teatre Romà de Sagunt, després de la intervenció dels arquitectes Grassi i Portaceli (1992-94).
Enguany, els propers 23 i 24 d’agost, just els dies abans del Tractat, al Teatre Romà torna a interpretar-se Hècuba. Una tragèdia sobre la desesperació dels vençuts escrita el 424 a.C. que situa l’acció després de la caiguda de Troia i que, per tant, a l’igual que el Tractat, dramatitza esdeveniments molt anteriors. Paradoxalment, aquells, mitològics, eren considerats certs pels grecs, i aquests, històrics, adquireixen als nostres ulls un cert caràcter mític. Ambdós plantegen profunds dilemes morals que la primera resol d’una manera primària amb la venjança i la segona, mitjançant el diàleg.
El ‘Tractat d’Almisrà’.
Tanmateix, Hècuba, abans reina, ara esclava, es plany davant del cadàver de la seua filla Políxena, acabada de ser oferida en sacrifici a Aquil·les sobre la seua tomba, amb paraules de plena actualitat: “¿No és estrany que terra dolenta de vegades done bona espiga i terra bona de vegades no done bon fruit, mentre que entre els homes el dolent no siga capaç sinó del mal i el bo només ho siga del bé? La llei del bé, el malvat sempre la desconeix, mentre que el bo no l’oblida…” I més endavant, dirigint-se a Agamèmnon, el seu senyor per dret de conquista, demana justícia: “La paraula d’un home mai no hauria d’expressar res distint que els seus fets. Hi ha homes hàbils de llengua capaços de cobrir per un temps les seues males accions, però ningú no escapa finalment a la veritat […] lliures o esclaus, a tots obliga la mateixa llei.”
El Teatre Romà durant una representació.
El diàleg resulta bàsic en el Tractat per evitar l’enfrontament armat, després de tres dies d’intenses negociacions sense arribar a cap compromís a causa de la petició de Xàtiva per part dels castellans. La intercessió de la reina Violant i les dots diplomàtiques de Jaume I van ser decisives per resoldre el conflicte. I en la Crònica, fa constar el rei: “Aquest fo lo partiment de les terres: que l’infant hagués Almansa, e Safarull, e el riu de Cabriol: e nos que haguéssem Castalla, e Biar, e Relleu, e Seixona, e Alarc, e Finestrat, e Torres, e Polop, e la Mola que es prop Daques, e Altea.”
Amb un dia de diferència, podem seure sota les estrelles per gaudir de dues funcions teatrals separades per 2.400 anys que, a més, al·ludeixen a successos, llegendaris uns, reals els altres, d’una i altra riba de la Mediterrània, entre els quals va transcórrer aproximadament el mateix període de temps. Ara, més còmodes, des de la càvea del Teatre Romà de Sagunt, la scena reconstruïda, majestuosa, impedeix ataüllar les llums i la mar, però genera un major recolliment i concentració en l’acció dramàtica. Resulta fàcil imaginar vuit-mil ciutadans romans omplint el recinte per assistir a obres que avui denominem clàssiques allà pels segles II i III. Al sud, terra endins, a més altura, també als peus d’un altre castell, davant de la façana de l’església de Sant Bartomeu, inaugurada en 1875, el treball col·lectiu dels veïns del Camp de Mirra ens trasllada amb gran dignitat als orígens de l’antic Regne de València.
