La utilització d’edificis històrics per a una funció diferent a l’originària després de la seua rehabilitació ha estat una pràctica freqüent al llarg del temps, més encara des que es va prendre consciència de la importància del patrimoni i existeixen lleis i normes que vetlen per la seua protecció. Palaus destinats a hotels i oficines, esglésies a museus, naus industrials a teatres, drassanes i almodins a sales d’exposicions, alfòndecs a centres culturals… Sovint és l’única manera d’amortitzar la inversió necessària i traure’n rendibilitat. Alhora, també constitueixen un excel·lent aparador de l’entitat o empresa propietària o inversora, una qüestió fonamental. Esdevenen la imatge pública, perdurable, de les aportacions dutes a terme per dirigents polítics i empresarials a pobles i ciutats com a salvaguardes del llegat dels nostres avantpassats. Un aparador que es queda quasi sempre en això mateix, una simple façana, tant en sentit literal com en sentit figurat. En el primer, perquè la reforma habitualment implica transformar, buidar, l’interior conservant només l’exterior; en el segon, perquè als promotors malauradament no els importa gens ni mica la restauració, sinó els rèdits que en poden aconseguir.
Com que no pretén aquest article entrar a debatre extrems pertanyents a la teoria de la restauració arquitectònica, sinó aportar elements de reflexió sobre un cas concret, només apuntaré al respecte que aquests decorats subsisteixen, sí, però allunyats, per a la mirada contemporània, del seu origen, mers espectres del que representaven, preferibles, segurament, a la ruïna i desaparició total. Ara bé, de vegades, l’ús de la construcció fins a dates recents o les connotacions associades provoquen resultats visiblement contradictoris i xocants entre el vell i el nou, entre el continent i el contingut.
La Presó Model de València, oberta en 1901 i tancada en 1993, s’ha reconvertit ara en la Ciutat Administrativa Nou d’Octubre. Quatre torres envidrades per a oficines als cantons de l’illa en què es troba oculten i desvirtuen l’estructura penitenciària, obra de l’arquitecte Joaquin María Belda, que segueix la tipologia implantada durant el segle XIX a l’estat nord-americà de Pennsylvania, més concretament la de Cherry Hill: un cos central destinat a la vigilància en què s’articulen en forma radial quatre galeries amb les cel·les. Un paradigma de presó que prompte va quedar obsoleta.
En 2006, quan es va presentar el projecte –ja plantejat en 2001-, la crisi i els grans escàndols de corrupció que afecten la Generalitat encara no havien arribat. Segons les notícies publicades des que en febrer va començar la mudança, l’objectiu consisteix a fer calaix, estalviant el lloguer dels immobles emprats per diferents administracions i venent part del patrimoni, i transformar la Generalitat en un ens sostenible, més petit, més modern, més obert. Però tant aquestes intencions com els 108 milions d’euros invertits finalment –cal recordar que el càlcul inicial ascendia a 36 milions- poc tenen a veure amb l’objectiu marcat al principi, moment en què a causa de l’abundància, el creixement i la confiança ni les retallades ni l’increment de les dotacions pressupostàries suposaven cap motiu de preocupació. Ningú no els havia d’obligar a donar comptes, a ells, tan pagats i tan segurs de les seues obres. Tanmateix, quasi res queda d’aquells anys, ni la majoria de càrrecs que ho van posar en marxa ni els diners ni la glòria que creien respirar.
Que les conselleries s’hagen instal·lat per voluntat del govern a una presó semblaria una metàfora del penediment d’alguns dirigents per les condemnables actuacions que ens han conduït a aquest desastre econòmic i moral si no estiguera tan distant de la realitat. I aquesta manca de plausibilitat ens duu a una altra possible lectura: que aquests organismes públics en ocupar-la han anul·lat la institució anterior, tot confinant-la a un pur ornament, com deia adés, lliure de memòria, net de qualsevol màcula que evidencie el patiment produït entre els seus murs als presos, molts a causa de represàlies polítiques durant la dictadura franquista. Un monument perd bona part del seu vincle amb el passat, les vivències, la veritat que li són pròpies i, per tant, de la emoció que pot transmetre, quan s’esborren les empremtes que el pas del temps, l’ús i els esdeveniments hi han generat. Afortunadament, comptem amb testimonis de diferents classes, entre els quals l’interessant “Projecte per a una presó abandonada”, obra de l’equip artístic format per Patricia Gómez i M. Jesús González que en 2009, abans que començara la intervenció, va dur a terme el rescat i la documentació de fragments d’aquesta memòria (patriciagomez-mariajesusgonzalez.com).
S’han remodelat per a oficines les quatre galeries, les cuines, els cossos de guardia i l’habitatge de l’alcaid. Ja sabem qui poblarà les cel·les: els funcionaris menystinguts i culpabilitzats per les autoritats. Imaginem qui prendrà possessió de les dependències on s’amania el menjar, es vigilava i, sobretot, es manava amb mà dura i sense dret a rèplica, tal com exigia aquest tipus de presó, un aparell disciplinari exhaustiu. Potser, la veritable metàfora.
