No per sabut resulta menys colpidor escoltar l’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, afirmar, en una entrevista concedida a Jordi Évole, que les presons es troben plenes de pobres, que a penes si hi ha algun ric. El filòsof Michel Foucault, en
Vigilar i castigar (1975), un assaig sobre el naixement i la consolidació dels codis penals i les institucions penitenciàries al llarg del segle XIX, escriu, arran d’un debat sobre aquestes qüestions que tingué lloc en els periòdics francesos en 1839, que la llei i la justícia no vacil·len en proclamar la seua necessària asimetria de classe, més encara, que la delinqüència pròpia de la riquesa es troba tolerada per les lleis i quan cau sota els seus colps està segura de la indulgència dels tribunals i la discreció de la premsa. Han passat molts anys, però el vent continua bufant al seu favor, per això provoca tanta indignació sentir en boca del munt de polítics imputats en delictes de corrupció i dels companys de partit que hem d’esperar que es pronuncien els jutges quan tothom té clar que si arriben a ser jutjats difícilment seran declarats culpables –els sobren recursos per aconseguir una sentència absolutòria o la nul·litat del procés- i, en cas de ser-ho, hauran de complir una pena lleu, que la presó no està pensada per a ells i hi fan nosa, allà dins. Quan es tracta dels estaments polític i econòmic, la privació de llibertat només s’aplica amb una certa contundència quan el condemnat afecta o danya la imatge i els interessos dels qui tenen més poder.
Els darrers esdeveniments que han tingut com a protagonista la justícia palesen més encara aquestes diferències. Els indults concedits a polítics corruptes, financers, agents de policia i, fins i tot, al conductor kamikaze que matà un jove –els motius són ben coneguts- contrasta amb l’intent –aturat per la pressió popular- de tancar la dona de Requena a qui un jutge li havia imposat pena de presó per haver gastat 190 € d’una targeta de crèdit que s’havia trobat, i amb d’altres sentències semblants que sí que s’han consumat. L’enorme desproporció existent, així com la impunitat amb què saben que poden actuar els qui pertanyen a les classes poderoses –la llista de delictes no pagats provoca feredat-, no fa més que demostrar les afirmacions de Mena i Foucault i, el que és pitjor, ens aboca a creure que, si en dos-cents anys la qüestió de la desigualtat davant de la justícia encara no ha estat solucionada, existeixen escasses probabilitats que aquest model de justícia puga resoldre el problema que patim sense una reforma profunda.
Com a conseqüència de l’augment incessant de persones pobres, potencials causants de protestes, aldarulls i revoltes –potser per això constitueixen la pràctica totalitat de la població reclosa-, el govern hauria de plantejar-se seriosament no retallar la partida destinada a institucions penitenciàries. Més bé al contrari, hauria d’invertir i construir nous centres a fi d’afrontar l’allau de condemnats que aquesta injusta situació social implicarà en un futur immediat.
