Dels tres últims escrutinis en aquesta demarcació –autonòmiques i municipals de l’any passat, generals del 20-D i els del 26-J-, hi ha algunes evidències que suren per damunt de les interpretacions interessades o de les explicacions que, pels motius que siga, els afectats no tenen massa ganes d’aventurar. Està demostrat, per exemple, que l’abstenció no necessàriament beneficia sempre el segment de la dreta, però sí que perjudica els partits i coalicions de l’esquerra als quals els electors els han retirat el suport. No hi ha dubtes a propòsit de l’adhesió inviolable dels votants del PP, als quals la corrupció –ni encara que pateixin les conseqüències- els mou de la posició ideològica. En les últimes eleccions, la dreta pura i dura ha recuperat tots els sufragis que havia prestat a altres, fins i tot als contraris, i mostra el bloc de l’autoritarisme i el destarifo en tot el seu esplendor. Quina por! Això té l’avantatge que, tot i ser-ne molts i demostrar que aquesta societat és més premoderna del que ens pensàvem, són fàcils de contar. Alhora que posa de relleu que els que han perdut vots –partits i coalicions d’esquerra (sense entrar en detalls)- no encerten a explicar-se per què els han abandonat milers d’electors, sent com són tan “xaxi-pirulis”. Un motiu, aquest, per a propagar tota classe d’extravagàncies a conveniència sobre el que ha passat.
L’horitzó que s’obre té més interès que el darrer escrutini. Com sobreviurà la confraria del botànic a una realitat dividida entre allò que voldries fer i no pots, o no t’atreveixes, i el setge financer que previsiblement mantindrà i renovarà el govern central, davant la insolidaritat generalitzada de la resta d’autonomies del Reyno, a les quals ja els va bé que les coses es queden com estan. Cap reflexió, ara que hi som, sobre l’Espanya de les desigualtats i els desequilibris. L’enfonsament de La Roja a l’Eurocopa sembla que els ha tret les ganes de tot, com a mínim fins que passe l’estiu.
Si considerem algunes explicacions acreditades dels resultats electorals, la temptació serà decantar-se més a la dreta, a fi de fer-se de bon voler davant els qui voten l’adversari. De moment, tots els alcaldes de l’esquerra exquisida que es van tirar de cap a la primera processó amb el ciri més gros sembla que no han cobrat la recompensa merescuda. Tampoc aquells governs municipals i “provincials” entestats a mantenir-los la festa als intel·lectuals de la tauromàquia –infraestructures, assegurances, horaris, subvencions, invasió de l’espai públic, etc.-, a costa de sacrificar recursos per a polítiques socials també compromeses electoralment. Difícilment es pot proclamar una dosi de laïcisme des d’una ofrena a la Mare de Déu en formació militar. A qualsevol marededéu de l’extens catàleg que manté la jerarquia catòlica. Sí que es poden recuperar, en canvi, les propietats públiques cedides irregularment a la multinacional de les ànimes i cobrar-li la contribució a l’empresa per tot el patrimoni que acumula. El vot de Cañizares tampoc el conquistaran per l’amnistia fiscal.
Hi ha moltes variables que ajuden perquè el votant d’esquerres (sense entrar en detalls) es quede a casa el dia de les eleccions. Incloent actituds, arrogàncies inherents al càrrec –en açò, la nova política també s’assembla molt a la vella-, nomenaments fracassats, inèrcies inexplicables, alimentar l’entramat mediàtic de l’enemic, etc. etc. I podem continuar amb el comboi, les Falles, els intercanvis de pronoms febles per vocals àtones i el socarrat de la paella. Però d’ací a tres anys, entre l’original i la còpia, ja es poden imaginar com de lluït quedarà el soterrar.
