La reivindicació d’un nou sistema de finançament fou –i continua sent- un mantra en les proclames del govern autonòmic, com adés ho va ser quan estaven a l’oposició. En canvi, la posició del govern central, allà on Rajoy parla de gots i de plats, continua sent inamovible. Setge, usura i retallades. La ciutadania, mal que bé, ha acabat percebent la discriminació, alhora que l’associa –quin remei?- a bona part de les mancances i dèficits quant a serveis públics. Per tant, que el País Valencià pateix una discriminació, no és cap secret. De fet, podríem assegurar que està bastant assumit i que, en tot cas, seria d’agrair que els experts concretessin les magnituds respectives: a quan puja el deute històric fins a l’any que s’hi determine, i quants diners ens espolien cada anualitat des de la data de referència. Suma i que no pare el taxímetre.
El cas és que això del deute històric sembla que haja desaparegut de l’agenda reivindicativa. Com la manifestació que ens havia d’aplegar a tots els valencians (i les valencianes) des de Vinaròs fins al Pilar de la Horadada, desfilant (tots a una veu) pel Paseo de la Castellana. És evident que el cens supera la capacitat d’acollida de la Puerta del Sol. Atès que la posició del govern central es manté irreductible i el menyspreu pel govern de la Generalitat i les justes reclamacions és evident, tot fa pensar que, si més no, una part de la fermesa reivindicativa davant Madrid es desinfla.
La qüestió del mal finançament, per descomptat, servirà com a munició per a la campanya electoral. Però allò ben cert és que dels quatre anys (teòrics) de legislatura, el primer caldrà apuntar-lo a la columna de les penúries i la discriminació. I el segon, ja veurem. És clar que entre els partits que governen la Generalitat tampoc hi havia un Pla B davant la persistència del greuge. O pensaven que Rajoy, el PP o els que administren la vaixella de plats i de gots anaven a fer justícia amb les finances valencianes? Sí? No? No saben / no contesten…?
Ara se’ns anuncia que des del Consell s’intentarà mobilitzar la societat valenciana perquè el 9 d’Octubre siga un clam contra l’infrafinançament autonòmic. “Cal augmentar la pressió per a visualitzar un problema invisible a Espanya”, ha dit Mònica Oltra, vicepresidenta del Consell. I per a organitzar “el clam”, hi haurà un desplegament d’alts càrrecs arreu del territori, fent veure allò que tothom ja sap, percep o intueix. Si a Espanya no se n’assabenten, és precisament allà on caldria enviar els missatgers, no? A més, hi haurà el plenari de les Corts, aquesta setmana, en què el president Ximo Puig explicarà algunes de les xifres que il·lustren el greuge comparatiu dels valencians en relació a d’altres territoris. Si la sessió va bé, tots els grups parlamentaris compartiran el diagnòstic. La cirereta del pastís serà un manifest reivindicatiu que presumiblement hi comptarà amb el suport d’empresaris, universitats, sindicats i un ampli ventall d’organitzacions cíviques. En diuen societat civil, però si vostès han llegit l’article aclaridor de Toni Mollà ací mateix, a propòsit del significat d’aquest concepte, potser compartiran la inconveniència de marejar la perdiu, ni que siga per eludir les pròpies responsabilitats.
Conclusió. Al País Valencià hi ha acord pràcticament unànime que ens furten la cartera. La vicepresidenta Oltra, si no ho entès malament, planteja que el ressò de la reivindicació impregne la processó que fan el 9 d’Octubre des de l’Ajuntament de València al Parterre –a mi que no m’esperen-, on la turba feixista insultarà bona cosa a les autoritats democràtiques sense excepció. Gran programa per a “Cuarto Milenio”, però Madrid no es mou. Els estrategues hauran d’anar pensant alguna ofensiva per al Día de la Hispanidad.
