Grècia no només ha sigut un laboratori per al capitalisme depredador, valga la redundància. El negoci no hauria eixit tan rodó, si la desinformació no hagués jugat un paper principal a l’hora de dibuixar un ampli ventall d’estereotips destinats a rendir el poble grec i a desorientar la resta d’una part de l’Europa actualment sotmesa als dictats de la troica. L’any passat, l’editorial galega (www.hojadelata.net) va publicar un petit llibre en què els economistes Stephan Kaufmann i Ingo Stützle analitzen i desmunten les causes de la crisi del deute grec i les mesures d’ajust exigides per al rescat de la Unió Europea (UE). El títol original, llarguíssim i només apte per a lectors en alemany, s’ha traduït per Xosé Inaciu Muñiz per a la versió espanyola com ¡Vended vuestras islas, griegos arruinados!
Els autors van animar-se a contrarestar les mentides que propagava Alemanya a través del Bild i de l’entorn de la cancelleria de Merkel, convenientment rebotades i reproduïdes fil per randa a tota l’Europa sota el seu control, amb una sèrie de píndoles setmanals molt ben acollides per altres periòdics alemanys i grecs. Kaufmann i Stützle van exposant cada fal·làcia i a continuació expliquen la realitat i el context. A la fi, la mentida cau pel seu propi pes. Ho il·lustrarem amb un parell o tres de referències:
“Els grecs han portat una bona vida”
Els fets: El nivell dels salaris en Grècia en 2010 era només del 73% de la mitjana de la zona euro. Els costos laborals per hora reportats per Eurostat eren de 17,7 euros a Grècia i de 29 euros a Alemanya. Segons dades sindicals, una quarta part dels empleats grecs cobrava menys de 750 euros al mes. Els ensenyants, per exemple, guanyaven després de 15 anys de serveis, un 40% menys que a Alemanya. I això era abans de la crisi, i a pesar que els treballadors van lluitar per augments salarials des del 2000 fins el 2010, millorant-los fins al 38%.
El context: Quan algú s’hi refereix als salaris alts en Grècia com el “motiu de la crisi”, acostuma a afegir l’acusació de “peresa”, complementada amb la “d’avarícia” i les “pensions de luxe”. La realitat és que el “treball dur” propugnat per Merkel no comporta recuperació. Aquesta prové de la creació de molts llocs de treball. Al contrari, l’estalvi porta a la ruïna, com en el cas de Grècia, mentre que el deute nou pot ajudar a reduir els temps difícils, com va passar quan la recessió d’Alemanya en 2009.
“Els grecs han estat vivint per damunt de les seues possibilitats”
Els fets: El govern d’Atenes va gastar durant molts anys més del que ingressava. Entre 2000 i 2007 el dèficit va pujar entre el 4% i el 7% de la producció econòmica.
El context: Quasi tots els governs del món “viuen per damunt de les seues possibilitats”, és a dir, gasten més del que guanyen. Per exemple, el dèficit pressupostari del govern federal (alemany) des de 2000 fins a 2007 va oscil·lar entre l’ 1,6% i el 4% de la producció econòmica. El problema de Grècia no és tant del deute nou com del fet que els mercats financers especulen a costa d’Atenes i impulsen la pujada de les taxes d’interès als crèdits nous. Això també li pot ocórrer a un país sense grans diferències, com ho demostra el cas d’Irlanda: abans de la crisi, no va mostrar dèficits i obtenia un superàvit en el seu pressupost, però en caure víctima dels mercats financers va haver de ser ‘rescatada’ per la UE i l’FMI amb 85.000 milions d’euros.
“Grècia ha enganyat la UE amb comptes falsos”
Els fets: En realitat, el dèficit pressupostari grec va ser constant des del 1997. Per davall del límit del 3% del producte interior brut del 1997 al 1999, anys crucials perquè el país entrés a la zona euro. En canvi, a Grècia se li va permetre unir-se a l’euro. Ara s’aplica una revenja per la indulgència de la UE.
El context: El suposat “engany” per part del govern grec en 2004 es va convertir en una veritat oficial. “Qui diga que els grecs ens han enganyat amb xifres falses està mentint. Mai es van creure aqueixes xifres amb les que suposadament ens havien enganyat”, va escriure a l’Exchange Online l’economista de la CSU -el partit de Merkel- Georfg Nüblein. No obstant, ni s’exclou Grècia de l’euro, ni se l’imposa un procediment d’infracció o de sancions com ara la reducció d’ajudes comunitàries. Per què? Perquè l’objectiu de diversos estats era incloure’n en la UE tants com fóra possible, a fi d’atorgar a la moneda comuna -l’euro- major impacte econòmic enfront del dòlar. Entre altres motius que els autors detallen.
El cas de Grècia torna a il·lustrar la submissió del poder polític als mercats financers. Les compensacions amaguen un ventall extens que va des de la perpetuïtat en un interminable catàleg de càrrecs públics, fins a les conegudes portes giratòries, en què les corporacions beneficiades per l’acció legislativa dels governs compensen els titelles, fins i tot havent estat elegits en un sistema electoral tan desfasat com truculent. Però, alhora, posa de relleu la necessitat de gaudir de mitjans de comunicació potents, democràtics i neutrals. Amb més motiu els de titularitat pública, desgovernamentalitzats i lliures de segrests partidaris. Recuperar la radiotelevisió pública grega, actualment en precari, és un dels reptes del nou govern. Una qüestió de necessitat, considerant que per a cadascuna de les mesures que s’engeguen calen la complicitat i el suport de la ciutadania. Això no podrà ser sense informació de qualitat, lliure de toxicitats interessades. I qui diu Grècia, diu el País Valencià.
