Solemne dimissió

3 novembre 2014 01:00h

La decisió del govern –o el que siga- d’Alberto Fabra de menystenir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en favor de l’altre pou de la indigència lingüística, la RACV, a l’hora d’exhibir múscul en la defensa de la simbologia de fira medieval en horari ininterromput, ha estat la gota que ha fet vessar el got. La paciència s’ha acabat. El sector alfabetitzat de l’AVL ha dit prou. A més a més, ja plovia sobre mullat i hi havia el precedent del desembre del 2004, quan el forense Alejandro Font de Mora, destral en mà, hi va entrar a la sacrosanta seu quan exercia de conseller del Molt Imputat Francisco Camps. Ho va fer sense respectar els cartells que adverteixen, en cooficial, “Reservado el derecho de admisión”, “Se prohibe el cante y la blasfemia, y escupir en el local”. Quan els pacífics i displicents  acadèmics es disposaven a debatre en amable tertúlia un dictamen sobre la identitat del valencià (de la llengua, no d’un veí de Beniopa), Font de Mora va irrompre a la manera del general Pavia, però sense cavall, i va llegir el seu “Pronunciamiento”. Un comunicat que resumia les esperances escasses dels allà presents a continuar percebent dietes i altres beneficis derivats de la pompa i circumstància, si continuaven per aquell camí. Font de Mora, que ara se n’ocupa de feines d’enterrador a les Corts Valencianes, és un bon professional i no se li coneix cap pacient que haja protestat mentre li feia una autòpsia. Fet i fet, des d’aleshores els acadèmics van reorientar el contingut de les successives tertúlies, a fi de no despertar el monstre.   
 

Han estat 13 anys d’estat del benestar a l’antiga presó de Sant Miquel dels Reis, però la dignitat estava per damunt de tot. El sector alfabetitzat dels acadèmics ha dimitit. L’altre, el bipolar, encara espera ordres de la superioritat. Probablement acudiran al negociat de Paelles i Tradicions de la RACV a continuar fent de Sangonereta fins que, arribat el cas, els futurs governs de les administracions públiques del País Valencià reordenen l’assignació de recursos. Un dels acadèmics amb vernís universitari i doble militància (a l’Institut d’Estudis Catalans), ha declarat, mentre buidava els calaixos del despatx: “La dieta i la dedicació ja m’anaven bé per a defugir l’horari de classes, però ara que venen temps de canvi, cal desempolsegar la roba ètica que havíem guardat en l’armari del possibilisme i esperar la recompensa”. Un altre acadèmic, especialista en el pronom feble, lamenta haver d’interrompre unes rutines substancioses, com la que desenvolupava a l’àrea de publicacions. “Hem editat llibres que ningú no compraria ni per  tapar una paret buida, però, en canvi, la secció encarregada de plagiar  diccionaris, vocabularis específics  i altres volums d’utilitat pública als quals inseríem el nostre ‘nihil obstat’, ens omplia de plaer, d’orgull i de satisfacció”. Un tercer acadèmic, mentre recollia el cendrer –fumava d’amagat en el despatx oficial-, proclamava: “He gaudit molt com a acadèmic. Lamente que, des d’ara, ja no em cridaran per a formar part de jurats de premis literaris, un mètode certament coercitiu per a buscar legitimitat institucional en els primers temps de l’AVL. Tempus fugit...” El col·lega del despatx veí afegia: “Són uns desagraïts. Tots els governs del PP, excepte el de Zaplana, són uns desagraïts. Després de tot el que hem fet per ells... Hem devaluat la llengua fins a superar el teatre d’espardenya i ara ens ho paguen fent-nos dimitir per a salvar la dignitat. Dignitat! Si a mi em queden dos anys per a la jubilació!!” Un altre dels universitaris reconeguts que ja desfilava amb el “trolley” (maleta amb rodes) passadís avall, també es queixava: “Durant 13 anys hem hagut de suportar les cares de pomes agres de la part més incorrupta de la comunitat universitària i fer front a la competència deslleial de tots els estetes fidels a les Normes del 32 i al que hi havia abans de la nostra gloriosa i panxacontenta existència. Ara veurem com ens acullen”. Un altre dels ex acadèmics, més solidari, mostrava una cara de circumstàncies mentre deia: “Jo ho lamente per tots aquells que feien cua per pillar lloc d’acadèmic. Si la cosa ja estava difícil amb l’esperança de vida actual, ara ja poden dir adéu, fins i tot per al sofà “ela geminada” de nova creació. I rematava: “Si no fora un desencís, diria que és un ‘despago’, xica”.

Nota: Naturalment es tracta d’un relat de ficció. Qualsevol versemblança amb la realitat només podria ocórrer en una societat civilitzada.


 
 
next