Una partida de bandolers

El Partit Popular (PP) està fora de la llei. Probablement no és l’únic, però el degoteig diari d’imputacions judicials i sospites el situa en posició destacada. I a mesura que es van coneixent els detalls del robatori a gran escala, es fa evident que la cosa no ve d’un dia, ni de tres mesos. Els assalts perpetrats per la banda, a canvi de compensar posteriorment els donants privats o bé saquejant directament la tresoreria pública, aconsellen prescindir en l’anàlisi de qualsevol precepte ètic, si no es refereix a l’ètica del delinqüent. Des d’un punt de vista estètic, però, l’espectacle que s’ofereix és particularment greu, atès que hi ha governs implicats –central, autonòmics, provincials i locals- per comissió i per omissió. Més enllà de la metàstasi del sistema i la imperiosa necessitat de fer net abans que qualsevol espurna canalitze l’ira ciutadana cap a solucions inspirades en la França de 1789, hi ha la infracció continuada de la legislació vigent a càrrec d’una partida de bandolers, tot i que en una versió amable, primaveral i hippi podria anomenar-se partit polític.

El juny del 2002, amb els vots del PP, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista s’hi va aprovar la Llei de Partits. Va ser impulsada des de l’Aznarato com una llei necessària per a posar fi a la utilització de les institucions democràtiques per part de l’esquerra abertzale, per a finançar-s’hi, com també per a evitar l’extorsió. Això deien. Per al nacionalisme basc i Esquerra Unida, la promulgació d’aquesta llei suposava privar dels drets civils una part de la ciutadania i prolongar mesures més pròpies d’un estat d’excepció. Amnistia Internacional també va expressar preocupació, en considerar que podrien encetar-se processos d’il·legalització de partits polítics que propugnaren el canvi constitucional o de determinades lleis de forma pacífica. Fruit d’aquell pastís, van quedar fora de la llei formacions com ara Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna. Al rebufo d’aquella mateixa tempesta, un segment de la judicatura s’emportà per davant, el 2003, Egunkaria, l’únic periòdic en euskera. Amb el temps, la Justícia va treure la raó als que van iniciar aquest procés, però el mal ja estava fet i les tortures i maltractaments als directius i periodistes no comportava retorn.

Heus ací que una lectura de la Llei de Partits ja fa temps que hauria exigit la il·legalització del PP. Potser no només del PP, però, sobretot, del PP. La Llei de Partits estableix la dissolució “cuando incurra en supuestos tipificados como asociación ilícita en el Código Penal” (Art. 13, apartat 2.a). El títol XXII, Capítol VI del Codi Penal (De las organizaciones criminales) concreta l’abast. Però, si encara hi havia dubtes, la mateixa Llei de Partits remet com a supòsit de dissolució l’incompliment de la Llei de Finançament dels Partits Polítics (Llei Orgànica 8/2007 de 4 de juliol). Una normativa que el PP s’ha passat pel forro amb absoluta impunitat. Arribats a aquest punt, l’únic inconvenient és que qualsevol no pot iniciar el procediment. Però això té solució, perquè ho poden fer des del Congrés dels Diputats o des del Senat. Si encara queden partits d’esquerra amb ànim no diré justicier, però sí regenerador, ho tenen fàcil. Qualsevol diputat o senador pot accedir al seu minut de glòria passant pel registre. La ciutadania afectada pels robatoris de la banda, ben segur que ho agrairà.