El règim que té com a ectoplasma de referència Mariano Rajoy acaba de promulgar un bunyol de llei ¿educativa?, la LOMCE, a la qual ningú no li aventura massa recorregut. Probablement ni el ministre calamitós que l’apadrina, l’impresentable Wert. A què obeeix la provocació de treure-la contra la majoria dels agents polítics i socials, i més important encara, contra la comunitat educativa de tot Espanya? (si us plau, excloguen del concepte ‘comunitat educativa’ l’església catòlica i la xarxa de negocis de l’escola privada que 
depreda els recursos públics). Hi ha, és clar, l’efecte pertorbador de la cortina de fum, ni que aprofite per a desviar l’atenció sobre urgències judicials, insolvències polítiques i ruïnes financeres, entre d’altres negocis bruts. La novetat, si cal subratllar-la, és que ja no atenen a les formes. No els importa mostrar-se al món sense maquillatges ni falses intencions. Si hi ha feixisme latent, que sure sense complexes. I si els ix de l’ànima, ja no paga la pena dissimular. La deserció de votants enganyats i decebuts del PP ja no els garanteix la permanència i, per tant, cal amarrar l’extrema dreta en un últim intent, desesperat però alliberador, de cohesionar la tropa. “Prietas las filas / recias, marciales / nuestras escuadras van / cara al mañana / que nos promete / patria, justicia y pan…”
Més enllà de la versió oficial que situa la religió (catòlica) a la mateixa alçada que les matemàtiques, allò que importa és la substància Cospedal: alliçonar els estudiants sobre quina és la nació (Espanya) i la resta d’un paquet doctrinari que ja es va viure als centres escolars després de la guerra civil espanyola, amb un resultat –“Atado y bien atado”-, a punt de trontollar per culpa dels excessos de la delinqüència financiera. Això demana la castellanització i la re-espanyolització dels continguts educatius. És o no, un “Déjà vu”?
Certament el colp d’estat de les finances no ha resseguit els patrons dels “pronunciamientos” i “cuartelazos” típics dels segles XIX i part del XX. Les formes canvien, però els rerefons, és a dir, el repartiment del pastís, no. De manera que davant l’evidència que fins i tot la democràcia representativa amb els sistemes electorals trucats trontolla i amenaça l’hegemonia, la caverna ha decidit mostrar-se amb enyorada autenticitat. Així, una peça com la delegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, tributa homenatge a la División Azul que va combatre per a Hitler i el govern de l’ectoplasma li aplaudeix el gest. O, si mirem a l’ermot valencià, heus ací Rafael Maluenda, un demòcrata de tota la vida (els franquistes mimetitzats en el paisatge de la transició adoptaven aquesta identitat), portaveu del PP a les descarrilades Corts Valencianes, esdevingut referent de la indigència intel·lectual. Maluenda i la caverna en ple intenten desesperadament ressuscitar els anticatalanistes que encara no reposen als panteons, perquè traguen llustre a l’arsenal i formen al toc de corneta. “Oigo, patria, tu aflicción…”
Les envestides contra l’esquerra que els pot desallotjar dels governs, maldecaps a banda, ens van a rejovenir vora 40 anys. Tot plegat, fa la sensació que ja ho hem vist. Caldria evitar repetir els errors i que, aquesta vegada, la cosa no s’acabe amb un “Déjà vu”.
