Tractar de convéncer persones tan fanatitzades és una tasca impossible, però, tal vegada, siga interessant remarcar allò que el PP està posant en joc amb aquest projecte, fins i tot donant per fet que Gallardón ha plantejat un inici amb màxims per anar rebaixant-lo i, si hi ha un miracle, quedar com un ministre dialogant. Mariano Rajoy tal vegada no ha reparat en què hi ha determinats avanços socials que tenen un mal camí de tornada. Passà amb la llei del divorci, del 1981, que fou promulgada enmig d’una important convulsió social i amb la reacció de la dreta més alineada amb l’Església. Ara mateix, a ningú se li ocorreria fer marxa enrere després de tres dècades i escaig d’exercir el dret de deixar de compartir la vida amb algú amb qui no vols estar. Dret que han exercit persones de totes les ideologies, si em permeteu l’obvietat.
No direm que després de la llei de terminis socialista l’avortament s’haja viscut amb normalitat -perquè no seria cert: es tracta, en la gran majoria dels casos, d’un procés que es viu de forma traumàtica-, però sí que ha servit per naturalitzar i donar cobertura legal a una pràctica que la il·legalitat empentava a la sordidesa i posava perill la vida de les dones. Tornar enrere va a ser molt dur en termes d’opinió pública. Més encara quan les condicions econòmiques, que determinen en molts casos la decisió d’avortar, han empitjorat substancialment. En aquest context, obligar a les dones a parir farà que molta gent se’n recorde doblement del PP: per la mateixa llei contra l’avortament i per la degradació econòmica, sobretot entre les classes populars. Encara més: no obrir la mà en els casos de malformacions i deficiències psíquiques i físiques quan no hi ha ajudes a la dependència té un punt de sadisme. Sols poden estar-hi d’acord sectors socials ultracatòlics i/o amb la vida molt resolta, perfils pròxims a l’Opus Dei que són una part substancial de l’electorat del PP. Però no tot.
Al fil d’això arribem al tema de l’estratègia electoral. Hi ha un parell de raons perquè el PP haja tret ara aquesta llei: d’una banda, fer pinya amb el seu electorat més conservador, molt cabrejat per la política econòmica del govern, sobretot en matèria fiscal. Volen donar-los benzina ideològica per evitar la fugida o l’abstenció a UpyD i Ciutadans. D’una altra, llançar una cortina de fum que faça oblidar precisament el desgavell econòmic. El problema per al PP és que, com hem explicat adés, la llei contra l’avortament té una lectura econòmica molt potent (les famílies riques tornaran a viatjar a Londres, com durant el franquisme, cap problema) i, a més, ubica els populars en una zona incòmoda de l’espectre que s’acosta perillosament a l’extrema dreta. Aquell abandonament del centre no significa que li vagen a regalar vots al PSOE de forma automàtica, però, curiosament, sí que contribueix a la reconciliació amb bona part de l’electorat socialista emprenyat, els sectors que l’havien deixat de votar per les seues polítiques econòmiques. Dit de forma resumida, la llei contra l’avortament de Gallardón reforça el perfil social del PSOE, el de la primera legislatura de ZP. Com a conseqüència, posa en perill -encara més- la majoria absoluta de Rajoy i fa molt difícil trobar socis de govern en cas de majoria relativa. Per no oblidar que barra el pas a qualsevol temptació de grossen koalitionen a l’alemanya, per si algú al PSOE encara tenia temptacions, que hi ha dies que sembla que sí.
Amb totes les prevencions, Gallardón podria haver dissenyat de forma inconscient la tomba electoral del seu mentor.
