Cospedal i la lluita de classes

Hi ha una dada biogràfica de Maria Dolores (de) Cospedal que hauria d’haver posat en guàrdia l’opinió pública des del primer minut que aquesta senyora multicàrrec aparegué en la línia de foc: aquella preposició que nosaltres hem posat entre parèntesi precedint el primer cognom, un deix aristocràtic i distintiu que, ai las, no figurava en la seua partida de naixement ni en la relació del cos d’advocats de l’Estat, la seua professió. L’actual secretaria general del PP, presidenta de Castella-La Manxa i etcètera, estrenà la nova nomenclatura el 1996, molt abans de donar el gran salt. Sols algú que té molta consciència (o convicció) d’anar per a figura blaveritza (per allò de la sang, no ens emboliquem) el seu cognom i, de pas, fa canviar-lo a son pare, que s’havia presentat a les eleccions pel Partit Reformista a tomba oberta i sense preposició.

Passa que, ja ho hem dit, Maria Dolores, guapa de la Fira d’Albacete (curiosos els paral·lelismes amb Sarah Palin, que també va guanyar algun concurs de bellesa), pixava molt alt. I el seu ascens, si no meteòric, sí que podem dir que fou sostingut des que, el 1992, arribà als serveis jurídics del Ministeri d’Obres Públiques. Escalada coronada amb un seient a la dreta del pare. O més aviat, a l’esquerra, atés el títol honorífic d’ullet dret de Rajoy sembla reservat per a Soraya Sáenz de Santamaría, dos pams més baixa i bastant menys esvelta que sa distingida senyoria però que, almenys, pot presumir de tenir preposició des del bressol. No és estrany que la relació entre ambdues dames siga tensa. Potser això explica les fotos de la filla del general en una revist de tendències, vés a saber.

En acabant, el glamour, i tot el que comporta, és important en aquesta història. La nena no és qualsevol cosa: Maria Dolores no sols ha vingut a triomfar i a ser la gallina més guapa del corral, l’abella reina, la Joan (Mad men) del PP -salvem les distàncies-, una femella d’una peça capaç de fer sospirar de desig apamats diputats i periodistes esquerrans. La nena necessita fins a l’últim cèntim dels 205.000 eurassos (bruts, 158.388 nets) que va ingressar el 2011. La preposició i la posició exigeixen doblers i pinta i mantellina de l’Espanya eterna en la processó. I un bon discurs neoliberal: Urgències nocturnes en els pobles? Això faltava. Si es posen malalts, que s’esperen al matí. O que no visquen tan lluny de l’hospital, que ningú els obliga. L’estat de benestar té això, que la gent s’acomoda.

Van caient les caretes, una a una, com els fulls d’un arbre en arribar la tardor. Passà allò de la indemnització diferida de Bárcenas i molts al seu partit començaren a pensar que la nena igual no era tan intel·ligent. Ni la bellesa disculpa el ridícul. I la nena s’anava emprenyant. I la boca se li calfava. Això dels escratxos és nazisme, va arribar a dir, una relació d’idees que sols pot procedir d’una mala persona o d’algú extremadament ignorant, ambdós extrems són esgarrifosos en una persona amb tant de poder. Per acabar-ho d’adobar, sembla que digué en una reunió a porta tancada que, en acabant, els afectats per les hipoteques no són els votants del PP, que un votant del PP seria capaç de patir fam abans de no pagar al banc. La gent decent, d’ordre, etcètera. En contraposició als que no paguen, els dels escratxos, la xusma vociferant, el poble baix…

Cospedal s’ha descarat. I això, tal vegada, li pot obrir els ulls a tota aquella gent treballadora, de classe mitjana baixa, o de classes populars, que pensaven que la dreta defensava els seus interessos. Mentre funcionà la rajola, tal volta fou així. Però l’encanteri s’ha desfet. La preposició marca. I la gent en el PP que no creu en preposicions, perquè ve de baix, olora la pròpia sang. Com serà la sangria que Alfonso Rus ha eixit dues vegades en una setmana a corregir (de) Cospedal, a tractar de sostenir un encanteri que es desfà a pedaços. La presidenta manxega ha recuperat un concepte tan outlet com la lluita de classes per al discurs polític. I des de la dreta! Ja té mèrit, això.

(sotalacreueta.blogspot.com)