Molts no renunciem a la nostra categoria de ciutadans, d’éssers pensants amb obligacions i drets. Al mateix temps, però, tenim hipoteques, cadenes que ens uneixen a un sistema financer obtús i privilegiat del qual abominem. O hem de passar pel filtre repugnant de les companyies de telefonia o d’energia. Si has de comprar unes taronges, posem per cas, pots acudir a la fruiteria del barri o a un centre comercial. Pots escollir. Però per obtenir electricitat o gas, o un ADSL, o una connexió per al mòbil, la capacitat d’elecció es relativa en tant que totes les companyies implicades fan emprar pràctiques semblants: clàusules contractuals inintel·ligibles, ocultació d’informació i un fètid mercadeig on sols pots millorar les condicions del servei si amenaces en anar-te’n a la competència. Per no parlar d’oligopolis i unes altres herbes, com passa en el mercat energètic.
Una xarxa viscosa de robatoris legals que ens xuclen temps i energies. Un marc verinós que penalitza la gent gran o amb estudis primaris i una tortura per als al·lèrgics a la burocràcia, els agents comercials que saps que t’han d’enganyar per arribar a fi de mes o els contestadors automàtics on falta l’opció “si desitja enviar-nos a pastar fang, prema 4”.
Com hem arribat fins ací? Aquesta setmana, el fiscal de la secció social del Tribunal del Contenciós Administratiu de València, Manuel Campoy, assegurava en una entrevista a Ràdio 9, a propòsit del tema de les hipoteques abusives –que estenia a les companyies energètiques i de telefonia–, que a la ciutadania espanyola li manca conscienciació a l’hora d’exigir que es respecten els drets com a consumidors. “Han de funcionar els mecanismes de control, i entre ells la justícia. Com? En base a la reclamació. El problema és que ací no reclama ningú perquè pensen que no servirà per a res”, assenyalava en l’entrevista. I posava com a exemple contrari el cas d’Alemanya, on els consumidors tenen molt més interioritzada la defensa dels seus drets. Campoy també recomanava preguntar, informar-me i assessorar-se abans de signar contractes donant per fet que ni tan sols una persona amb formació és capaç d’entendre les clàusules dels mateixos.
Suposem que aquesta és la via per canviar les coses. Però el raonament conté una part pertorbadora: no hi ha control d’ofici per part dels reguladors, ni les institucions polítiques ni els organismes judicials. Si no s’impulsa una reacció des de la base, el més massiva i coordinada possible, com ha passat amb el tema de les hipoteques, l’statu quo roman inalterable a causa de la complicitat entre les grans companyies (financeres o de serveis) i els poders polítiques. Estem desprotegits. O, per ser més exactes, com també recordava Sampedro, tenim una protecció basada en la força col·lectiva. El “jo, consumidor” actiu i conscienciat, que reclama i lluita pels seus drets, és necessari però no suficient. La guerra de guerrilles pot tindre rèdits individuals, però el moment actual demana iniciatives col·lectives per aconseguir no sols la protecció dels consumidors de clàusules abusives o inintel·ligibles, d’enganys com les preferents i subordinades, sinó també perseguir i sancionar de forma exemplar aquelles companyies que incorren en aquestes pràctiques. I tot comença, a més de les mobilitzacions, per fer fora els polítics que han permés l’estafa permanent. Si no, ens exposem que vinguen els tatcherians, o l’Esperanza Aguirre de torn, per dir que el problema és que ha hagut massa controls (sic) al capital.
Quina sort.
A la memòria de José Luis Sampedro
