El flux és continu, però la mort –natural o violenta- tot ho engrandeix. D’un mort només es pot parlar bé o, com a molt, en un to crític molt matisat. Així, qualsevol exabrupte s’allunya encara més del grau zero d’avaluació, que en situacions fúnebres es troba en l’afalac i no en la neutralitat.
Parlar malament d’un mort encara calent és una mena de tabú. I expressar-hi satisfacció, anatema. Si ens n’alegrem ens ho hem de callar, fins i tot amb efecte retroactiu. Per exemple, a cada any que passa hi ha menys gent que admeta que va brindar quan l’almirall Carrero Blanco va saltar pels aires o quan el cabdill Franco va baixar definitivament del cavall.
El tabú té algunes excepcions, com ara els malvats oficials, la mort dels quals es presenta com a un alleujament desitjable. En tot cas una bona criança aconsella no delectar-se en excés dels òbits, ni que siguen de personatges institucionalment diabòlics.
El problema rau, com és habitual, en la democratització o massificació dels mitjans d’expressió, un fenomen semblant als efectes perniciosos del sufragi universal on qualsevol pot votar per qualsevol cosa sense cap mena de criteri ni formació. Les democràcies han mirat sempre de mediatitzar esta voluble i presumpta voluntat popular. No debades parlem de democràcies representatives amb sistemes escolars i ecosistemes comunicatius que s’encarreguen de conduir el ramat a la cleda.
Però, ara hi ha l’individu sol davant d’un teclat, absort en les seues passions i sense filtres que l’impedisquen publicar el primer que li coga al lòbul parietal sense passar necessàriament pel còrtex.
Fins fa no res, quan volies destrossar algú havies d’escriure una carta, apegar-li un segell, posar-la en un sobre i introduir-la en una bústia. Si, a més, enava destinada a la publicació, havia de passar alguns filtres editorials. Ara tot es redueix a un clic. La immediatesa subjugant té eixos riscos. Com la vida en viu, en directe i oberta al món.
Però que no ens estranye. Abans, quan volies destrossar un país havies de sotmetre’l a un setge naval, envair-lo o bombardejar-lo. Ara, amb un clic pots estrényer-lo fins que s’ofegue en la seua pròpia prima de risc. Això sí, tot igual d’immediat, però ben net i ben discret, i molt més impune que qualsevol ximpleria escrita a Facebook o a Twitter.
