El problema és que l’exministra de Defensa tampoc no va aclarir què en pensa en realitat perquè va optar per no votar res. Ni tan sols se’n va abstindre. Tampoc se n’anà a prendre un café o a atendre alguna trucada telefònica, l’eixida habitual per a esta mena de casos. Continuà asseguda i eixuta a l’escó mentre la resta dels seus companys es mullaven.
La justificació esgrimida fou que es juga “el present i el futur de milions de catalans i espanyols que volen viure junts” i que la unitat d’Espanya està entre les seues “conviccions més fermes” a més de ser “un compromís adquirit amb els ciutadans” que no pensa trencar. No em queda clar llavors, per què en un moment tan transcendent la diputada va optar per tan inefable absentisme presencial.
Balduí I de Bèlgica va abdicar durant un dia per a no haver de sancionar la llei que legalitzà l’avortament. El rei dels belgues no podia vetar una decisió del parlament, però la seua consciència l’impedia signar el document. L’abdicació momentània de Chacón no es pot explicar per una raó semblant. Tenia prou votant que no.
En els bons temps, quan la sospita de corrupció encara no surava sobre la testa de cada càrrec electe, una de les crítiques més esteses era que hi havia diputats que només acudien a l’hemicicle a prémer el botó. Doncs Chacón, ni això, malgrat tindre una opinió més que formada sobre la matèria.
I en el cas hipotètic que no en tinguera, d’opinió, o que com passa de vegades, trobara la qüestió improcedent o inoportuna, per què no va polsar el botó de l’abstenció? Es pensà que semblaria menys escapista quedant-se inert que anant-se’n? Tal vegada Chacón és de les que prefereix presentar-se a l’examen encara que siga per a deixar-lo en blanc.
El més estrany de tot és que esta lliçó la domina, com a antiga professora de dret constitucional amb un postgrau in situ sobre l’encaix del Quebec al Canadà. Però una cosa és la teoria i una altra la pràctica.
El secretari general del PSPV, Ximo Puig, sí que ho tingué clar. Votà amb el PSOE i al contrari que el PSC. “L’única solució que té Espanya és el federalisme”.Són paraules de Puig fa quatre mesos. Boniques paraules per a una ponència interna en un comité qualsevol de Blanqueries, però no tant per a una solemne votació en el Congrés de Madrid on, de ben segur, et miraran malament.
