Diari La Veu del País Valencià
El regne de l’arbitrarietat
L’àrdua lluita per la normalització del valencià es barreja massa sovint amb la defensa pura i dura de la legalitat. Vull dir amb això que en un estat de dret normalet la batalla es planteja en forma de demandes polítiques i socials adreçades a l’aprovació de lleis que les satisfaguen. Quan una llei s’aprova, el govern s’ha de limitar a aplicar-la i, si no li agrada, pot mirar de reformar-la. Al nostre país, però, les coses no resulten tan senzilles.

Al regne de l’arbitrarietat, la Conselleria d’Educació pot denegar la creació d’una línia en valencià en una escola tot adduint normes que no tenen res a vore amb la demanda concreta, criteris que ella no aplica en casos semblants i dades justificatives que no justifiquen res. Així ho va dictaminar el TSJ, a propòsit del recurs de dos pares d’alumnes del col·legi concertat Sant Cristòfor Màrtir de Picassent, en una sentència que obliga a la Generalitat a obrir una nova línia en valencià.

La sol·licitud es va fer a través del centre amb l’aprovació del consell escolar de Picassent, el plàcet de la inspecció d’educació i l’aval del ple municipal. Però el director general d’Ordenació i Centres Docents, Rafael Carbonell, la va desestimar. Dos pares d’alumnes hi van interposar un recurs d’alçada resolt amb idèntic resultat per la secretària autonòmica d’Educació, Concha Gómez.

Esta última ni tan sols s’hagué de dignar a respondre les al·legacions dels pares. Els hi va etzibar que no havien acreditat un interés legítim en el cas. “… El recurs no pot ser admés en no haver-se acreditat la condició d’interessats dels recurrents (…) En efecte, de la documentació aportada no pot deduir esta Administració la condició de pares d’alumnes del col·legi Sant Cristòfor Màrtir de Picassent que al·leguen els recurrents”.

Intuïsc que eixe és el moment en què un ciutadà qualsevol, més o menys adaptat a les condicions ambientals, poc o molt partidari del govern existent i gens familiaritzat amb el patracol administratiu, comença sentir-se com Joseph K. Li estan dient que s’està fent passar per qui no és? És que el seu fill no és alumne de l’esmentat col·legi? O insinua la senyora Gómez que el xiquet a qui vol escolaritzar en valencià no és fill seu i per tant l’Administació “no pot deduir” la seua “condició de pare d’alumne”?

Afortunadament la sentència del TSJ ho aclareix tot. Resulta que la mateixa Conselleria d’Educació disposa d’una base de dades anomenada ITACA on consta que el nostre Joseph K. té un fill matriculat al col·legi Sant Cristòfor Màrtir de Picassent i que un ciutadà no està obligat a acreditar res que ja estiga prèviament acreditat, com és el cas.

Però a la senyora Gómez i als seus assessors polítics i legals, tot plegat els la degué bufar. Perquè, a diferència d’un pare qualsevol d’un poble qualsevol que vol que el seu fill estudie en una escola qualsevulla, a la senyora Gómez, als seus subordinats i als seus superiors (Alejandro Font de Mora i Francisco Camps en concret), un plet més o menys no els suposa ni un euro de despesa ni un mínim maldecap. Per a això disposen de gabinets jurídics i d’assessories externes que poden portar, si s’escau, els seus capritxosos contrafurs fins al Tribunal Suprem a costa dels contribuents. Els exemples són ben nombrosos: TDTs, TV3, decrets educatius, validesa legal dels títols de Filologia Catalana…

Esta gent és la mateixa que a la mínima t’estampa la Constitució a la cara i mostra en públic i en privat la seua profunda preocupació pel desprestigi dels polítics. Que els ho expliquen, però ben explicat, als pares del col·legi Sant Cristòfor Màrtir.

Comparteix

Icona de pantalla completa