En general, els primers dos mesos i mig del nou Consell han estat positius. S’han pres mesures simbòliques que han tocat la fibra dels ciutadans, i unes altres de menys emotives però que tindran un impacte real sobre la seua vida quotidiana, i més concretament, sobre les seues butxaques. La rebuda als familiars de les víctimes del metro i l’homenatge que se’ls va tributar a les Corts entraria en el primer apartat, i la subvenció dels llibres escolars i el pagament de les ajudes de dependència a mes vençut, en el segon.
Ara bé, com ha quedat dit, hi ha tics que denoten un decalatge entre les funcions assumides i el discurs públic, que ara resulta ser l’oficial. Petits detalls que no s’adiuen amb uns governants que haurien de ser capaços de marcar una línia gruixuda que els diferenciara nítidament dels anteriors. Perquè si el fons és fonamental, la forma no ha de ser menys exquisida. Allò de governar els uns contra els altres –la tònica habitual a les darreres dues dècades– ha de passar al bagul de la història.
D’exemples, en tenim alguns, començant pel president, Ximo Puig, que va reunir-se el 26 d’agost al Palau de la Generalitat amb el primer secretari del PSC i candidat a la presidència de Catalunya, Miquel Iceta, un dels aspirants –només un dels diversos que hi ha– a les eleccions del 27 de setembre. L’objectiu de la trobada, segons Puig, era el de “reforçar la relació entre dues comunitats que tenen molts interessos comuns”, però en realitat, Iceta no parla en nom de tots els catalans perquè no ocupa cap càrrec públic, sinó un d’estrictament partidista… El d’un partit federat a la mateixa formació a què pertany Puig. Així doncs, la reunió no hauria d’haver-se celebrat a la seu de la Generalitat, sinó a la del PSPV-PSOE, com a secretari general que és Puig. O és que haguera semblat normal que Alberto Fabra, en cas d’haver continuat a la presidència, s’haguera entrevistat al Palau amb Xavier García Albiol, que no és res més que el líder del PP català? La clau és saber destriar bé cada àmbit d’actuació.
Igualment, la vice-presidenta i portaveu, Mónica Oltra, va acusar de “misògin” Pablo Cotino quan encara era el gerent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Va ser durant la compareixença de premsa posterior a la reunió del Consell en què va assegurar sentir-se “indignada però no sorpresa” per l’actitud del responsable en qüestió, en un to més típic de la dialèctica parlamentària que no de qui parla en nom d’un govern. Pel seu temperament, l’adaptació d’Oltra al nou paper que encarna resulta encara més complexa, i a les aparicions davant els periodistes, es nota que li costa de mossegar-se la llengua.
El conseller revelació, Vicent Marzà, ha implementat unes pràctiques comunicatives innovadores i efectistes que l’han situat a l’avantguarda de l’executiu. Com a titular d’Educació, per exemple, ha protagonitzat un vídeo de benvinguda al nou curs escolar en què, això sí, tampoc no ha pogut evitar d’articular una proclama més pròpia d’una campanya electoral: “S’ha acabat el temps de les retallades, ara l’educació és una prioritat per a la Generalitat”.
Al seu torn, el president de les Corts valencianes, Enric Morera, també oblida de manera ocasional la seua condició de segona màxima autoritat del País Valencià i entra en debats en què hauria de mantenir-se en un segon pla. És diputat a les Corts i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, sí, però per damunt de tot, el president del Parlament, on rau la sobirania del poble valencià i on ell exerceix com a àrbitre. En aquest sentit, el seu posicionament en aspectes tan sensibles com la readmissió o no dels treballadors de l’extinta radiotelevisió valenciana resulta agosarat, ni que siga perquè ni tan sols els tres grups que donen suport al Consell no han consensuat una posició comuna.
Fins i tot el Twitter de la Generalitat Valenciana ha caigut en un discurs impropi. “Baja el paro en 7.700 personas en la Comunitat, pero el empleo generado hasta mayo es precario y de escasa calidad”, va piular el compte @gva.es així que els nous responsables van fer-se’n càrrec i es van conèixer les dades de l’atur referents a l’últim mes de govern del PPCV. Hem de deduir que l’ocupació creada més endavant sí que ha sigut estable i de qualitat? Evidentment, no. En aquest cas, encara més tractant-se d’un element tecnològic, també cal un canvi de xip.
