El Bloc Nacionalista Valencià hi és clarament predominant, però sense les valuoses aportacions d’Iniciativa del Poble Valencià (Mònica Oltra, Mireia Mollà) i d’alguns independents (Joan Ribó), i sobretot, sense el viratge discursiu que gràcies a ells ha experimentat (en matèria econòmica i ecològista, per exemple), el Bloc probablement continuaria fora de les Corts, per sota del 5% dels vots que hi dóna accés, amb l’únic suport d’aquells electors conscienciats des del punt de vista nacional i capaços de pair l’aliança amb CiU, el seu soci preferent abans del naixement de Compromís.
La dreta catalana i l’ecosocialisme valencià s’assemblen com un ou a una castanya, però el Bloc hi ha conviscut per tacticisme electoral. En aquest moment no sols el tacticisme, sinó també el sentit comú, demana que Mònica Oltra encapçale la llista a la Generalitat Valenciana. És la política més valorada de l’oposició i qui pot aconseguir un resultat més bo pel conjunt de Compromís, la coalició que ben aviat esdevindrà federació i que més prompte que tard, si tot va rodat, es conformarà com a partit polític convencional.
Paral·lelament, però, Oltra desitja envoltar-se d’un grup parlamentari plural, tan coral com Compromís mateix. Un grup capitanejat per Enric Morera –amb qui s’entèn bastant millor que no les direccions de les seues respectives formacions entre si– que vaja més enllà del que representa el Bloc i la seua militància, preponderant dins de la coalició i que, per tant, podria copar la pràctica totalitat dels llocs d’eixida.
Els afiliats del Bloc han d’assumir que Compromís no és –estrictament– una força nacionalista, sinó que acull –entre els seus afiliats, adherits i simpatitzants– moltes persones que no se’n senten gens, de nacionalistes. Així s’explica l’espectacular resultat a la ciutat de València del 2011 i les grans esperances que hi tenen dipositades amb vista al 2015, o la possibilitat d’accedir a consistoris com el d’Alacant. La intel·ligència dels sectors nacionalistes de la coalició a l’hora de cedir espais de representativitat als corrents amb més influència social redundarà en un resultat més positiu a les urnes. En definitiva, redundarà en benefici de la coalició sencera.
D’altra banda, els uns i els altres han de concloure que sí, que són una formació política com qualsevol altra, amb les coincidències i les discrepàncies inherents a un grup de persones divers, on la manera de pensar i les legítimes aspiracions d’uns membres col·lideixen amb les dels seus companys. Un partit amb més democràcia interna que no el PP, sens dubte, però que no pot presumir d’encarnar la democràcia participativa plena, perquè això resulta incompatible amb cap quota de cap tipus i, a la fi, queda en evidència. Un partit exposat a l’escrutini per part dels mitjans de comunicació i que, per consegüent, ha de mostrar-se obert a la crítica externa, per comptes de rebel·lar-se’n amb acusacions directes als periodistes o a través de les xarxes socials, com si hi haguera de restar al marge.
Fa ben pocs anys, el procés de confecció de candidatures de Bloc ocupava, si de cas, una columna esporàdica a la premsa valenciana. Les negociacions sobre el format de les primàries de Compromís, en canvi, han omplert fulls i fulls de diari, i aquests dies fins i tot encapçalen els informatius radiofònics de més audiència. Si això passa és perquè el Bloc ja no és el Bloc… Ara només cal que alguns segments del Bloc se n’adonen.
